El 2020, passarà a la història com l'any del coronavirus, el que ens vam quedar a casa tancats per combatre una pandèmia mundial. Encara no ho visualitzem, però tot passa i es supera. Al final, hi ha les vivències, els objectes, les paraules a través de les xarxes, els aplaudiments, la música i els vídeos que ens hem regalat, tot allò que no tenia una importància aparent i que ens ha fet el dia a dia més amable. El patiment no l'oblidarem, però d'aquí a molt temps, quan en el fons d'un calaix trobem les mascaretes de tela que hem comprat, descolorides de tant rentar-les a 60 graus, farem un somriure. Probablement, dibuixarà tota l'estima que ens hem brindat uns a d'altres.
I quan ho rememori, jo faré un incís dient que lo millor de la desescalada, era la conquesta dels carrers per ciclistes i caminants, que hem perdut amb massa rapidesa. Caldrà un nou assalt per gestionar en l'esfera política que les ciutats s'han de fer més habitables per a tots i totes.
I més: és un any sense gràcia. Sense festes, sense cantades, ni balls. Sense l'esclat de la gent, el so del tambor i el flabiol, símbol dels dies més feliços de la nostra existència. Un conjunt d'imatges que venen al pensament i que conclouen que hem perdut la majoria d'encontres socials i emocionals. Socialitzar, envoltar-nos de més gent.
Retenir aquests records és fonamental per construir la memòria col·lectiva que ens fa créixer i madurar. I encara, veig massa individualisme.