Les sigles de la «llei orgànica de modificació de la llei orgànica d'educació» sonen cacofòniques. Però no grinyolen per açò la dreta extrema i l'extrema dreta espanyoles. Demanen llibertat i es queixen que no hi hagi hagut consens en la tramitació del projecte Celáa. Malauradament, tampoc n'hi hagué quan la llei Wert, aquell patracol legislatiu que ara es modificarà. En qualsevol cas, el consens implica una prèvia aproximació de posicionaments i mai s'ha d'entendre com l'acceptació d'un tot o res. Els programes electorals dels partits de la majoria parlamentària actual parlaven de ‘derogar-la' (o era abolir-la?); si es ‘modifica', que en són de moderats! No serà, idò, un canvi integral; però, ateses les condicions polítiques actuals, pot obrir portes i finestres a transformacions importants per a la comunitat educativa i la societat en general.
És un fet: la llei Wert no ha ajudat a millorar els resultats dels alumnes ni a reduir indicadors dolents, com les repeticions o l'abandonament escolar (aquí la xifra espanyola dobla l'europea). Que tots els centres, siguin públics o privats, estiguin obligats a guardar places per rebre alumnes a mitjan curs, és una mesura que pretén evitar la segregació escolar. Tampoc rebran subvenció els centres que separin per raó sexe. Aitals situacions no tenen cabuda en una escola integradora. La lomloe no admetrà pagament de quotes a fundacions o centres escolars, públics o concertats, per evitar que l'economia sigui font de desigualtat a l'hora d'elegir centre. És aquesta una mesura que comporti necessàriament retalls a la llibertat, com s'exclama la bancada d'una dreta rabiüda? Per assegurar la igualtat de tothom no s'han de poder fer servir, en nom de la llibertat, cap mena de privilegis. Si el problema és el finançament d'alguns centres concertats, que se'n parli, com demana el PNB, analitzant els entorns socioeconòmics desfavorables i els projectes de centre. Però aquesta mena de discrepàncies, superables mitjançant mesures concretes en el desplegament de la llei, no la invaliden en el seu conjunt. Més encara si hi ha una base ampla d'aspectes positius, que arreu d'Europa reclamen fa estona associacions pedagògiques als fòrums d'educació: sobre avaluació, formació dels docents, continguts curriculars (aquí sí que cal més llibertat i autonomia!), etc.
Quant a la llengua «vehicular», deixin-se de demagògies. La cohesió social en qualsevol país normal es construeix amb la llengua pròpia del país, que ha d'esdevenir nòdul d'intercomprensió personal i col·lectiva. No és qüestió burocràtica de ‘cooficialitats' ni açò va contra el plurilingüisme.