Ben poques persones es declaren nacionalistes i moltes menys es declaren racistes, sobretot els qui tenen un Estat que els empara. Els pobles qui no tenen ningú qui els discuteixi la seva llengua i els seus costums perquè els avala el Dret són els qui més prenen la seva cultura com a natural, com si no fos producte de la història. Així, pels espanyols sempre els nacionalistes són els bascos i els catalans. Tant prenen el seu sentiment com natural, i per tant ahistòric, que no recorden que la Guerra de la Independència va ser una guerra per un alliberament nacional. A Madrid, celebren el 2 de maig per anar de festa i prendre el sol, no per recordar la seva història i fer manifestacions. No en tenen cap necessitat. A Catalunya, l'11 de setembre es celebra per reivindicar. És la diferència entre qui té un Estat propi i qui no el té.
L'espècie humana és un animal que jutja, que discrimina contínuament, separa entre bo i dolent, fa matisos, pren partit i sempre des d'uns sabers adquirits, siguin apresos durant la infantesa, pels progenitors, o al llarg de la vida. Ningú al llarg del dia fa res sense que ho faci des d'uns criteris, criteris i valors que són compartits amb la comunitat en què viu. És fruit de l'aprenentatge. El fillet en els pocs mesos d'haver nascut ja percep qui són els seus i discrimina. En conseqüència tothom és nacionalista i racista. Negar-ho amb rotunditat és no voler veure la realitat. Per suposat que diferencio entre ser nacionalista o racista passiu i ser-ho militant. El racisme militant, és a dir, que s'intenta fonamentar en valors basats en la ciència és un error i a la vegada un perill. La clau de volta del nazisme van ser el racisme i el darwinisme social, idees que van tenir els seus científics que els van erròniament fonamentar. No fa falta dir els horrors que va provocar. Però, com també va recordar Isaiah Berlin, el sentiment nacional té moltes cares i molts dels grans productes artístics i intel·lectuals en són fruit.
El que una cultura té per norma positiva una altra no la té o fins i tot la té negativa. Exemples n'hi ha a centenars. Europa és l'únic continent del món en què les seves cultures no posen en el plat insectes, mentre que en totes les altres hi figuren en les seves cartes gastronòmiques. A nosaltres en agrada posar escamarlans en la paella, mentre els escocesos no en mengen, però es fan rics pescant-los i venent-los a Espanya, tot dient que tenim gustos ben estranys. És conversa de sobretaula assenyalar els costums típics dels altres considerats als nostres ulls menyspreables, mentre remarquem els nostres que més ens agraden. Només ho constato i ho assenyalo. Els prejudicis racistes i nacionalistes només es veuen a base d'estudiar llengües, la Història i l'Antropologia. Només amb cultura, un guanya en tolerància i comprensió, d'aquí la importància de l'ensenyament dels idiomes i de l'esperit crític basat en la comparació dels fets socials.
Tot aquest comentari ve al cas amb motiu del desgraciat accident de cotxe que va protagonitzar una persona fa uns dies. Els mitjans en informar del cas, sense pensar-hi massa, com si fos el criteri de discernir per procedència nacional el més normal del món, van posar adjectiu al causant: «brasiler». Com si un ciutadellenc, un maonès, un català o un madrileny no haguessin pogut provocar un accident del mateix tipus. ¿Haurien redactat els periodistes el succés en els mateixos termes si l'infractor hagués estat un maonès o un ciutadellenc? Em sembla que s'ho haurien pensat dues vegades abans d'assenyalar la seva procedència.
No faré pas llenya del cas de discriminació perquè com he dit a l'inici tothom parteix d'un criteri i qui sigui innocent que tiri la primera pedra, però sí que crec que és important assenyalar-ho perquè els periodistes i les capçaleres dels diaris haurien de vigilar aquestes coses i ser curosos a l'hora de posar adjectius. Tant hauria costat haver posat: «una persona». O és que pel fet de ser brasiler no s'és persona?