El protagonisme social dels historiadors ja no és el que era fa uns quaranta o cinquanta anys. Avui ben poca consideració mereixen davant l'opinió pública, la qual prefereix escoltar els qui encarnen el màxim valor d'avui, el dobler: els economistes. Però no tota la culpa del menysteniment que pateix l'historiador ve del fet que l'ordre dels valors hagi canviat. També és imperiós assenyalar que la mateixa professió d'historiador s'ha guanyat a pols el menyspreu de la gent. I és que, per suposat, que tothom pot fer d'historiador, però els articles i llibres d'Història que mereixen interès són els que, l'historiador, al tractar d'un període, un personatge, una institució o un tema, a més de saber i tenir per la mà les fonts que li permetran bastir un relat, dominar les aportacions dels col·legues que l'han precedit, mantenir una actitud observadora i reflexiva davant els seus valors i els dels morts que estudia, escriu bé, té cura de la llengua i és respectuós amb els lectors. Molts historiadors, amb les seves barroeries, textos nuls d'interès perquè no afronten problemes que ens inquieten i, a més, escrits amb els peus, han contribuït moltíssim a espantar el peix.
Em mereix molt de respecte la recerca i la divulgació històrica perquè per fer-les possible requereixen d'hores i hores de feina, generalment gens o mal remunerada. Cal llegir manuscrits, moltes vegades amb l'ajuda de la paleografia, a arxius que no disposen de bones instal·lacions i inventaris; inspeccionar restes materials, també confiant amb l'arqueologia, en museus i a l'aire lliure; tenir per la mà el que ja s'ha escrit, si és el cas, sobre el tema objecte de la recerca en biblioteques, i ser molt crític en totes les direccions, especialment amb un mateix i amb el poder, qualsevol poder. Necessita dialogar amb les altres ciències socials, l'economia, el dret, la sociologia, l'antropologia i la psicologia, i recorre també a la filosofia.
La disciplina de la Història hauria de ser, a més d'un exercici de recuperació del passat, una eina per pensar, la qual cosa vol dir posar en suspens els tòpics, les fantasies, els mites i denunciar les injustícies, siguin quines siguin. Mostrar a les societats que estan enrocades en formes identitàries a sortir del problema i aprendre de manera joiosa a ser crítics amb nosaltres mateixos.
Però un programa de feina com el desitjat topa amb el poder, d'aquí que sigui dolorós i incòmode. El poder no admet ni ironies, ni crítiques ni visions complexes, sempre és unidireccional. D'aquí que el poder silenciï i negui l'opinió i a la vegada desplegui recursos per aconseguir relats favorables, portar l'historiador a la seva porta. Com més subalterna és una societat respecte a un Estat aliè o a una classe social, més historiadors llepacrestes hi ha. Menorca injustament subordinada a un ordre estatal injust ha donat molts historiadors arribistes, historiadors no tant sols incapaços de veure el preu que l'Illa ha pagat sinó també agents de les mateixes instàncies del caciquisme.
Perquè la Història sigui útil per la vida ha de reconstruir els preus que es paguen per cada elecció que el temps presenta, la pluralitat de valors que sempre en qualsevol moment estan en joc en les cruïlles, la qualitat de la vida i la comoditat en la qual es troben les persones en cada època.
Si en una societat es vulneren els drets fonamentals i els drets polítics, la Història hauria d'estar per explicar les raons per les quals en un moment del temps la injustícia va esdevenir un dret identitari i no per reforçar-la. Els mestres de la Il·lustració van ensenyar a separar l'esforç intel·lectual dels seus resultats, a saber destriar tots els elements en joc en la vida i a lluitar a favor de l'autodeterminació col·lectiva i personal. L'historiador, sigui per activa o per passiva, sempre té una responsabilitat.