Dissabte que ve es compliran deu anys del moviment 15-M, resposta a les polítiques d'austeritat amb què es va afrontar la crisi de 2008, amb una llarga llista de damnificats, fins i tot amb més aturats que ara. Coincideix l'aniversari amb l'adéu de Pablo Iglesias, qui va liderar el traspàs del 15-M a la política institucional, amb una intensitat i una sobreexposició intencionada que ha accelerat la seva amortització. D'ego gegantí, es va creure capaç d'irrompre com el Cid a les eleccions madrilenyes per combatre uns altres indignats, els que aixequen cerveses en lloc de pancartes, amb els quals no s'escolten casseroles sinó crits de joves francesos que es netegen els vòmits amb fulletons de museus. Abans es demanava justícia social, ara llibertat de consum. És una altre tipus d'indignació.
Iglesias no donava més de si. Ja era un llast. Ho ha vist (les urnes li han fet veure) i parteix. Altres polítics aguanten dècades d'obsolescència. És inqüestionable que Iglesias i Podemos van trasbalsar l'status quo polític, amb una autèntica ruptura traumàtica del bipartidisme més enllà de la companyia amable i reconfortant del centrisme.
I a Menorca? Podemos va néixer per a la política nacional i Iglesias mai no va cuidar les províncies. Temia no controlar-les. Gràcies a l'onada del 15-M, les agrupacions d'electors van entrar fort a alguns ajuntaments, però només amb l'aval discret dels morats i el suport de partits arrelats aquí. En el dia a dia de la política local és difícil deixar empremta ideològica, diferenciar-se, i per açò, sovint, aquesta nova esquerra alternativa insular ha marcat perfil amb més estètica que pràctica, amb gestos i discursos de la seva litúrgia habitual, d'un escàs rèdit electoral. El desgast d'aquella empenta de les concentracions a les places és evident, lògic i tangible en vots. Per tant, per transcendir Iglesias, per no deixar decaure l'esperit d'aquell 15-M, els toca a tots revisar estratègies, donar la importància que mereix a la política local i aprendre dels errors tàctics.