Ja hi tornam a ser amb les baralles politico-lingüístiques. Que pesats són!
Fa uns quants segles, es va suar sang per resoldre el conflicte entre religió i ciència i definir què corresponia a cadascuna. Avui, s'hauria d'aconseguir separar política i ciència, posar en plats diferents els interessos dels partits polítics i els principis científics, també els que afecten la lingüística.
Que els menorquins rallam la mateixa llengua que parlen els catalans és una veritat científica, que només es pot qüestionar des d'un interès partidista. Marga Prohens ja ha matisat el que va dir Casado. El PP, que amb en Biel Cañellas era regionalista i promovia l'actual llei de normalització lingüística, no té avui cap militant que no qüestioni la unitat de la nostra llengua? S'hauria de tenir clar que la llengua no és patrimoni de l'esquerra nacionalista i que ‘sa llengo' no és propietat dels antinacionalistes mallorquins, ni ‘sa llengu' dels menorquins. Ivalorar que no es poden donar coces al nacionalisme en el cul de la cultura i de la llengua. El nacionalisme és a la política com la llengua és a la ciència i la cultura.
La nostra llengua és víctima d'una tendència política que no portarà res de bo, la d'estirar caps als extrems. L'avorrida polèmica sobre si el català i el menorquí són llengües diferents o formes diferents de parlar una mateixa llengua serveix almenys per comprovar com ha baratat la política i la societat, com hi ha menys capacitat d'enteniment, que fins i tot la ciència queda supeditada a una qüestió de fe.
Revisar ara la Llei de Normalització Lingüística seria fer una passa més en l'enfrontament polític i social sobre qui és l'amo de la llengua. A més no hi ha intenció de deixar-ho en mans dels experts. Promet ser un tema més dels que es revisen cada vegada que barata de color el govern. Com passa ja amb tantes lleis. Cada dia més, els antisistema actuen des dels escons que els hi dona el mateix sistema, democràtic.