Record perfectament el dissabte de març en què el president del Govern, Pedro Sánchez, compareixia per comunicar que després d’hores de reunió, el Consell de Ministres havia aprovat la Declaració de l’Estat d’Alarma i ens confinava per a contenir la pandèmia. I amb la idea equivocada que seria una cosa temporal, aquell dia, vam estrenar una nova manera de viure imposada per un virus. Tot açò em ve al cap escoltant qualcú que relata constantment els moments que hem passat, i s’hi recrea, relacionant totes i cadascuna de les situacions del seu àmbit personal i laboral. En diuen fatiga pandèmica i des del meu punt de vista és molt contagiosa, més que el virus.
La primera pedra de l’edifici democràtic és la ponderació social, l’obligació de respondre a un clima negatiu amb les polítiques adequades, i una comunicació sensata als ulls dels ciutadans i ciutadanes. El desànim corre molt, i per açò vam anar pas a pas.
Dos anys després d’haver-ne sortit amb prou èxit, Rússia envaeix Ucraïna i ens transporta una guerra a Europa. Del desànim a la por, que immobilitza.
Em sembla que la primera batalla que tenim damunt la taula és combatre la tristor. Que circuli l’optimisme, que mobilitza molt més i millor. Personalment, si hi ha qualque cosa que em fa moure, que em connecta de nou amb el món, són les emocions positives. Si no hi ha projectes, de somiar un demà millor que avui, no hi ha vida.
Prou de recrear moments tristos, per favor.