Fins i tot el més descregut resa a santa Bàrbara quan trona i l'ateu demana en el seu interior «que tot vagi bé» a no se sap qui o què quan se li apropa una possible desgràcia a ell, ella o els seus. És allò de «jo no hi crec però per si de cas...» o «jo som prou fort i espavilat per fer les coses tot sol i no necessit la tutela de ningú, però quan van mal dades tot ajut és poc...».
I tots hem conegut algun fillet que va de sobrat, però que quan la cosa es complica corre al pare a plorar: «Papi, que me volen pigar aquests fillets tan grossos». O un poc més grandet: «Papi, dona'm doblers que me va molt malament». I el pare treu la cartera, «però fill, t'has de saber administrar, no volies viure tot sol i sense el control de la família? I ara tornes com a fill pròdig, a demanar ajuda? Si ets prou adult per a una cosa, també ho has de ser per a les altres».
Hi ha empresaris ultraliberals que despotriquen de qualsevol intervenció de l'estat en l'economia, abominen dels impostos i qualifiquen tota administració que provi de regular la seva activitat de dictatorial, comunista i veneçolana.
Quan els hi va bé, no diuen «teniu, ajuntament, consell, aquests milers d'euros perquè els empreu en millorar la vida de la gent, infraestructures, serveis... És que aquest any he tingut uns beneficis molt més grans de l'esperat i, mira, estic content. I ara me'n vaig a repartir una paga extra als meus treballadors i invertir en adaptar l'empresa pel que pugui passar en un futur».
No, però si va malament, sigui per factors incontrolables, imprevistos, per competència d'altres o incompetència pròpia, alguns emprenedors modèlics i defensors del lliure mercat, després d'aprofitar per apujar preus, van corrents a plorar a papi estat perquè els ajudi, que tenen moltes despeses i no han pogut estalviar ni una miqueta. I no només açò, sinó que amenacen amb fer sofrir tota la família si el papi no apoquina…
Qui no plora no mama, però la mamella és de tots i no ha de servir només perquè callin els més cridaners.