Més d'un lector s'ha sorprès en veure que el grup Meliá fa bandera de la sostenibilitat i el medi ambient quan parla de les obres que duu a terme a Sant Tomàs. L'antic Sol Beach House, reconvertit a cinc estrelles amb el nom més glamurós de Villa Le Blanc, serà el primer hotel zero emissions de la cadena. Un exemple de la circularitat que defensa la llei turística del Govern i que té en l'empresa de Gabriel Escarrer un dels principals valedors.
El que sobta de l'eslògan és que un establiment que s'associa al turisme de masses i construït sobre la zona de protecció de Costes pugui representar un exemple per a Menorca. És cert que Meliá ha fet un esforç molt important per modernitzar els seus establiments a l'Illa, obsolets i completament amortitzats després de dècades. A Sant Tomàs, per exemple, s'han invertit sis milions només en l'obra civil i en els darrers anys s'han destinat 22 milions a reformar principalment el vaixell insígnia de Cala Galdana. Aquest pla renove té pendent encara la llicència de Son Bou, encallada a Alaior, per uns 40 milions més.
El problema és un altre. Per molta modernització i etiqueta verda que llueixin, aquestes masses de ciment a primera línia tenen el pecat original de l'urbanisme que les va permetre. Donen a menjar moltes famílies, és indubtable, però representen allò que Menorca era en el passat i ja no vol ser en el futur.
La cadena defensa els seus interessos legítims quan redissenya els hotels per donar-los, segons diu, «una nova etapa d'esplendor» i multiplicar el valor que generen per als seus accionistes. Però si els menorquins som els «accionistes» de la nostra illa, hauríem de convenir que hem deixat perdre una oportunitat d'or amb l'impost de l'ecotaxa per destinar aquests recursos a restituir el paisatge del litoral i traslladar les places turístiques afectades a hotels de nova planta, més integrats amb l'entorn i preparats per als pròxims 40 o 50 anys.