Les disjuntives entre diferents opcions són una constant a la vida. Resoldre quin camí s’agafa entre les bifurcacions que sorgeixen, va sempre acompanyat d’incerteses, perquè no duen un plànol concret que mostri el destí on ens portaran. Però, no ens enganyem, no podem aplicar l’alternativa de no decidir. Estem avançant i agafarem una o altra senda, amb les conseqüències corresponents.
Això ve a compte d’alguns debats que sempre apareixen en matèria de sostenibilitat. De Pirineus cap avall, encara no s’ha aconseguit que el gruix de l’espectre ideològic conservador agafi seriosament la causa ambiental. Un fet que no és igual a països nòrdics propers, on no és rar que persones que es posicionen políticament a la dreta, apareguin liderant moviments contra els tòxics o a favor de la conservació dels espais naturals.
Encara més, en aquells indrets hi ha molta cultura de la filantropia, de forma que gent amb capacitat adquisitiva no només es posiciona a favor del medi ambient, sinó que aporta recursos econòmics propis a organitzacions que treballen en aquest sentit.
Aquí estem lluny d’ambdues coses. Només comptam amb honrosos casos puntuals. I com que hi ha una banda de l’hemicicle que no fa seves aquestes qüestions, sembla que només hagin de pertànyer a la meitat que tenen davant. I això retroalimenta una dinàmica que és errònia i acaba sent molt perjudicial per la urgència ambiental que tenim.
A Menorca, veim com hi ha formacions polítiques que voten en contra de la Llei que pot dotar la Reserva de Biosfera d’eines per fer front a coses tan problemàtiques com l’esgotament dels recursos hídrics o la massificació de vehicles. Que donen suport a l’economia de curt termini (i de mira curta), a la inversió especulativa i a la quantitat es tost de a la qualitat.
Potser per contagi o per altres matemàtiques, això acaba sent un llast també per altres sectors en posicions més progressistes. Hi ha trens que és imperiós començar a agafar, entre d’altres coses perquè no sabem fins quan passaran. Com el debat sobre la necessitat de reconvertir i reduir la capacitat d’acollida turística de l’illa.
En aquesta qüestió, no es pot fer només l’anàlisi de veure que les zones pendents d’urbanitzar, que van quedar planificades al Pla Territorial de 2003, s’han desenvolupat poc. Perquè mentrestant, s’ha disparat el lloguer turístic en 28.000 places legals més unes desenes de milers més d’il·legals. La gent s’està quedant sense possibilitat d’accedir a una casa i això no passa desapercebut per la ciutadania.
POSAR EN MARXA una inspecció efectiva sobre l’oferta turística no declarada és ara ja tan imperiós com ho va ser al seu dia posar en marxa la disciplina urbanística per evitar que es continuàs amb el creixement dels hortals il·legals. Més enllà que qualque resident pugui guanyar diners, hi ha una pèrdua evident per la col·lectivitat, i això no hauria de ser una qüestió ideològica.
Aquests darrers anys, estem veient com es van consolidant de nou els grans hotels fets en primera línia de costa. Es perd així l’oportunitat de reduir el seu enorme impacte paisatgístic i es perd també la possibilitat de minvar substancialment el nombre de places obsoletes per reduir-les i adaptar-les al temps que corren. Però les lleis turístiques de governs de diferent color han permès mantenir les places i augmentar l’edificació.
Ningú es vol llegir els informes d’organismes internacionals i dels panells científics que adverteixen de l’encariment del petroli, no per la conjuntura de la guerra actual, sinó per una qüestió estructural de no trobar jaciments abundants perquè fa 200 anys que consumim petroli a tot el món. Els vols de baix cost que requereix el turisme massiu de sol i platja no tenen un bon pronòstic.
Pretendre convertir després -com ja s’està comentant- els hotels que quedin obsolets en habitatges de protecció oficial no té cap sentit a les urbanitzacions llunyanes, perquè no hi haurà els serveis bàsics que es requereix als nuclis urbans de tot l’any. Per acabar així, era més lògic redimensionar-los per poder seguir funcionant com a oferta turística.
S’estan acabant els trens per models manco dependents del petroli, per poder mantenir els recursos hídrics per als nostres néts, perquè els joves puguin exercir el dret que figura a la Constitució d’accedir a un habitatge digne, per ajudar a reconvertir -i no mantenir en l’agonia- al sector del camp. Això no va de salvar el planeta, que seguirà girant. Va d’aconseguir un benestar real, durable i just, per als humans.