És una característica de la nostra època: la deserció per part dels mateixos polítics de fugir de la feina per la qual el poble els va votar, de la política. Aquesta perversa actitud, que propicia, entre altres coses, que els problemes, per no voler afrontar-los de cara, s’allarguin indefinidament en el temps, dona lloc al memfotisme i a l’abstenció. A mi, el cinisme m’indigna i, per intentar comprendre l’època que ens ha tocat viure, faig mil esforços cercant les raons d’aquest fenòmen relativament nou en el temps, que marca, com una senyal vermella, els anys que vivim, però, no l’acabo de copsar del tot. Em costa entendre les raons que han duit a la formació d’aquest inconscient col·lectiu tan nihilista.
Fins fa ben poc, la política era el primer àmbit social en el que es procuraven resoldre les injustícies, el segon, el judicial. Els càrrecs representatius estaven (estan) per portar a terme el programa de govern presentat a les campanyes electorals amb la qual cosa era (és) forçós comptar amb el diàleg dels mateixos militants i votants, però també, per suposat, amb els afectats per les injustícies que calia (cal) reparar, així com també amb l’oposició. Fins fa ben poc, els aspirants a càrrecs polítics, els que anaven a unes llistes electorals, sabien que per fer una truita calia rompre un ou, reconeixien que, si arribaven a obtenir un càrrec i exercir el poder, podien sortir amb la camisa esquinxada perquè mai ho farien tot bé per tothom. De fa uns anys a aquesta part, però, els polítics han desertat de ser polítics. Els fa basarda ser-ho. El seu anhel és ser mers gestors amb la qual cosa no paren de llençar pilotes fora del camp en el que els és privat jugar. No passa dia que la premsa no doni exemples d’aquest fet, notícies d’irresponsabilitat que només fan de desacreditar polítics i institucions, i a tots nivells de la jerarquia institucional, des de l’Estat al municipal.
A nivell nacional, un exemple paradigmàtic és el del conflicte territorial. M. Rajoy va preferir engegar la maquinària difamatòria, utilitzant maliciosament els recursos policials i la premsa pagada, i, després, la judicial, abans de fer política amb majúscules per resoldre el problema català. El conflicte només es resoldrà des de la política i qualsevol altre voluntat que no sigui concloure pactes territorials i socials que impliquin a un ample majoria és fer volar coloms i perdre el temps.
A nivell local, menorquí, de casos de no voler afrontar la política n’hi ha també a sacs i de tots colors. Un exemple. La voluntat de l’equip de l’Ajuntament de Ciutadella de diluir i traspassar les seves responsabilitats polítiques sobre sant Joan a una junta.
L’espècie humana és unica en capacitat per enganar-se a ella mateixa. No cal ser massa observadors per comprovar que les festes de Sant Joan també tenen les seves cares polítiques o, més ben dit, des de la política caldria resoldre les indefensions que s’hi donen. Lluny de veure de cara les coses, es cerquen mil excuses que fan bo el refrany ciutadellenc que diu: «bona excusa té es malalt, pixa es llit i diu que sua».
Durant molts anys, que van més enllà de la recent vida democràtica perquè es va crear el 1966, va existir una Junta Municipal de Sant Joan, la qual era dividida en una comissió tècnica i una de més ample participació ciutadana. Fins que els polítics no van perdre els papers, dels papers que pertoquen a cadascú, estava ben entès que la junta no tenia atribucions polítiques i que en definitiva la darrera paraula només la tenia el concistori, els regidors en ple. Però, a partir d’un moment donat, quan va desaparèixer la cultura política plena i va començar a sortir la que denuncio, els polítics de la Sala van començar a estar incòmodes amb la junta perquè havien de dialogar amb perspectives diferents i escoltar des de la incomoditat. A més d’acceptar que els membres de la junta feien el seu paper i els regidors un altre, van preferir negar les veus i el 2013 la junta va ser dissolta.
Ara hi ha interès en marejar la perdiu política tornant-la a crear. Entost de crear-la assenyalant que només tindrà un caràcter consultiu i de debat perquè contribueixi a que els regidors de tots colors polítics tinguin raons per decidir amb coneixement de causa, es fa omplint-la de regidors i de membres no democràtics amb la voluntat de fer passar bou per bèstia grossa. És a dir, fer creure que les decissions que algun dia haurà de prendre el plenari municipal no són polítiques sinó ciutadanes perquè haurà estat la junta qui les haurà decidit. És a dir, des de l’àmbit del polític buscar excuses per no reconèixer la plena responsabilitat.
He defensat prou vegades que és necessari canviar les institucions polítiques representatives per tal d’aconseguir que la gent s’empoderi de les administracions, la qual cosa suposa crear comissions i juntes ciutadanes, però tot creant-les el problema persistirà: l’esfera del polític és pròpia, de la política, i no val ni llençar pilotes fora ni pensar que es poden fer truites sense rompre ous.