Les morts de Melilla, durant l'intent de centenars de persones de travessar la frontera, és un atemptat contra la humanitat. Trenta o quaranta morts, o potser més, no poden ser el resultat d'un accident, sinó de la idea obsessiva de creure que una frontera és més important que la vida humana.
Però no és l'únic episodi terrible en aquesta pressió constant sobre les fronteres d'Europa. No fa tant de temps, també a Melilla, van morir més d'una dotzena de migrants que intentaven arribar a la platja nedant. Els van matar a trets. I les històries espantoses de la mar, són inacabables. Des de les tèquines que naufraguen en el camí cap a Europa fins als nàufrags rescatats que no troben port que els autoritzi a desembarcar.
Però tot açò no succeeix només als confins d'Europa. Als Estats Units, l'animal d'en Trump pretenia fer un mur de més de 3.000 quilòmetres per aturar l'entrada clandestina d'americans del sud al seu país. I no és l'únic. Amb més o manco extensió, parets per aturar la immigració n'hi ha a moltes altres bandes.
I la cosa no és tampoc nova. Des de cinc-cents anys abans de Crist, a la Xina van estar construint una muralla que fa més de 23.000 quilòmetres per evitar les invasions del nord. I a la Gran Bretanya, els romans de fa dos mil anys van fer l'anomenat mur d'Adrià, que travessava l'illa per aturar els pobles del nord, anomenats «bàrbars».
El motiu d'aquestes accions sempre ha estat el mateix. La riquesa del món sempre està mal repartida quan uns tenen la força i els altres la misèria. La riquesa d'Europa seria impensable sense l'explotació de les colònies durant segles. Ni ara, sense la importació descontrolada de matèries primeres a baixos preus, provocant guerres si ho cal.
Als Estats Units, igual. La riquesa que avui gaudeixen és inseparable dels segles de l'arribada de mà d'obra africana en condició d'esclavitud. Com tants de capitals europeus, fonament de les grans empreses actuals, que es van formar a partir del tràfic d'esclaus d'un a l'altre continent.
Fa dos-cents anys, les tropes britàniques destruïen els telers de lÍndia perquè no fessin competència a la nova indústria tèxtil britànica. Avui, les flotes pesqueres dels països rics arramben tot el peix de la costa africana de l'Atlàntic, aquest peix congelat que compram a tan bon preu. I el resultat és que els pescadors de Mauritània i tants altres països han quedat en l'absoluta misèria.
La conseqüència de tot, per no posar més exemples, és que avui el 73 per cent de la riquesa del món està a mans del 14 per cent de la població, que som noltros. I encara pitjor, perquè si filam prim, ja sabem que una part d'aquest 14 per cent és també molt pobra.
A algú que tengui seny li pot estranyar aquesta pressió que hi ha per venir a Europa o als Estats Units? Per empitjorar-ho, els mitjans de comunicació arriben avui arreu i, naturalment, mostren la part més guapa dels països rics. Des del punt més miserable del planeta es poden veure el missatges de luxe i abundància dels nostres anuncis publicitaris.
L'arribada de gent que reclama una vida més digna, i que saben que no la podran trobar mai a ca seva, no pot fer una altra cosa que créixer. Cada vegada hi haurà més persones disposades a jugar-se la vida en l'intent d'aconseguir un futur millor per a ells i les seves famílies.
Res de nou sota la capa del cel. Com els menorquins que al segle XIX emigraven a Algèria -alerta, 1 de cada 4-. Com els quatre milions d'espanyols que en temps d'en Franco van emigrar a Alemanya. Com els andalusos que van emigrar a Catalunya i que ara conformen una quarta part de la seva població.
I aquesta realitat demana solucions, que ben segur que no poden ser els murs, ni la repressió policial ni els assassinats. Ni el nou racisme. Solucions que són complicades, naturalment, tant com els abusos històrics que l'han provocada. Però que si no s'adopten, el món serà cada vegada més brutal i inhabitable. I la Declaració dels drets humans, una broma.
Com ho demostra la massacre de Melilla.