No m'hi veia escrivint aquest article. Hom mai no pensa que les persones que estimes moriran. Em va passar el mateix amb la meva germana. Mai no m'hauria pensat que passaria tants d'anys sense ella. En Joan ha mort amb la discreció i la rapidesa que va passar per aquest món. Tot i que era un polític destacat, que hauria pogut aspirar a les més altes esferes, es va limitar a fer la seva feina amb dignitat, amb integritat, dues paraules molt polides però que no sempre, malauradament, es poden aplicar a la política. Després d'ocupar alts càrrecs va tornar a les classes de l'institut, com ha de ser. Mirau, en aquest món petit de cada dia, podem jutjar les persones amb ànim partidista, o bé amb equanimitat. Per donar a cadascú el que és seu, i al César el que és del César, hem de saber admetre que en Joan mai no va protagonitzar positures dràstiques, extremistes ni fora mida: era més humà que polític, en un món cada vegada més deshumanitzat. Després hi havia l'estudiós de la llengua. He vist poques persones amb la seva vocació. És clar que he vist en Francesc de Borja Moll i en Josep Maria Llompart, però En Joan va mantenir les mateixes positures lingüístiques, les va defensar, va treballar per elles des del silenci, des de la humilitat, i això és sempre d'admirar. Era la persona a la que sempre podies recórrer. Era qui et podia resoldre tots els dubtes que et vinguessin al cap sobre la llengua. I a més era un bon poeta, en el sentit que la seva obra poètica tenia la ironia dels grans, i la senzillesa, i la musicalitat, i la saviesa de les coses senzilles, dels grans temes de la terra, de cada dia.
En Joan sempre hi era. Quan vaig treure el premi Sant Jordi em va telegrafiar des de Monte Hacho, a Ceuta, on estava fent la mili. Ho havia sentit al «telediario». Una vegada em va entrevistar dins el llit, jo amb un dels meus grips recurrents. Quan vaig guanyar el premi Nadal ell era a la presentació, dalt el Saló Gòtic de Ciutadella, amb Joaquim Molas i Antoni Vilanova. No em va girar mai l'esquena. Hauria de posar aquest títol al meu article: un home que no em va girar mai l'esquena. O tot just: un home. La veritat és que n'hi ha pocs. A Monte Hacho estava a Artilleria. Es posava un llapis entre les dents, perquè no li esclatessin els timpans quan disparaven els canons de la Segona Guerra Mundial. I ara que ho dic me n'adono que nosaltres som una generació marcada per la guerra, tot i que no la vam viure, així doncs, per la postguerra.