Aquest estiu m'he enganxat a una emissora britànica que es diu Boom Radio i que emet música dels anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta. La vaig descobrir mentre conduïa per les carreteres del sud d'Anglaterra durant les vacances i la continuo escoltant a casa a través d'internet. Diuen que s'adrecen als baby boomers, la generació de persones nascudes entre 1946 i 1964, i com a tal, és consideren la primera emissora de ràdio del Regne Unit que s'adreça específicament a aquesta franja d'edat. Jo vaig néixer més tard i estaria dins el que es diu generació X però sempre he pensat que el gust per la música no entén d'edats i que la voluntat de posar etiquetes o encasellar persones, és més propi del món del màrqueting que no del mon real.
Tal vegada que sigui un rara avis, no ho sé. Enguany que s'està recordant amb grans elogis els 30 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, m'he sentit clarament identificat amb un article que signava l'altre dia l'amic Francesc Marc Àlvaro a «La Vanguardia», on reconeixia que ell va viure aquells dies amb una certa indiferència i que amb el pas del temps, va adonar-se que aquell va ser veritablement un moment excepcional per a la ciutat. No tenen perquè coincidir els moments vitals de cadascú amb els fets cabdals d'un moment concret ni tampoc passa res si no xalem amb el so de la mateixa cançó que tothom xiula. El més important és ser coherents amb nosaltres mateixos i no deixar de ser qui som sense perdre la perspectiva de la realitat. Quan a Frank Sinatra ja molt malalt la seva dona li va preguntar on volia que llencessin les seves cendres un cop mort, li va respondre: a veure si em sorprens!