Ho hem de tornar a denunciar: és es règim de s'autonomia lo que acabarà amb es nostro menorquí i amb sa personalidat de sa nostra Roqueta. Van a saco i sense feda. Sotmesos totalment as catalanisme més empalagós i radical, ¿amb quin dret mos volen imposar una forma de llengu forastera que sustituesqui a sa nostra pròpia que mos conforma com a menorquins?
I anau alerta i no us enfieu gens: tots es qui des des catalanisme més fanàtic us diuen que ells són menorquinistes, us enganen. Tot és un camuflatge, una mentida, una carota, per (a)conseguir diluir sa personalitat de sa nostra illa. Un menorquinista defensa ses nostres modalidats i no les vol anul·lar seguint ses directrius de quatre replegats subvencionats i polititzats fins sa medula.
Reivindiquem idò ses nostres paraules i ses nostres expressions. Aquí, a Menorca, ningú està ‘tip' sinó que molts esteim farts i refarts de tanta betzèrria i imposició. Aquí no tenim ‘cassoles' sinó que empram ‘caceroles' per cuinar. Aquí no ‘recollim' sinó que ‘recuim'. Ets estimats amics de Barcelona no saben què és anar ‘despitellat'. Aquí no deim ‘¡que bonic!' sinó que deim «¡que guapo!'» o «¡que polit!».
A Barcelona tenen sa sort de no tenir ‘dones caparrudes com una banya rustida'. Ni tampoc entenen expressions tan nostres con ‘remil i una', remil reputes, fotre de pop... A ca ets amics barcelonins no saben què és ‘dur un sau' per anar ben modat, tampoc saben què és una ‘conna' de formatge. A Menorca per dir ‘menos' no deim ‘menys' sinó que deim ‘manco'. ‘Menys' és una catalanada forastera.
A sa nostra illa no sabem què són ‘els raors' però sí que mos agraden molt ‘es raons'... Si a Barcelona deim que mos ‘escataran' es pensaran que mos consideram un peix. Per aquí quan hem solucionat un problema solem dir ¡Mort es xòric…! amb es sentit de que hem aclarit definitivament una cosa.
A Barcelona ets bons amics catalans no entendran massa bé sa resposta tan menorquina de dir ‘una cosa bé' quan demanes a qualcú quant li ha agradat una cosa o quan demanes quina quantitat en vols d'un producte determinat. ‘Una cosa bé' és sa unitat de pes i mesura més important que tenim a sa nostra Roqueta. De ver que és una mida molt menorquina. Una mida de moderació, de fet.
A Barcelona no saben què és un xorc (o una xorca), tampoc saben que és ‘fer feruma' però sí ensumar lo que diuen ferum. Ni saben què vol dir ‘quatre jans i un boy', ni tampoc què és un te de ‘batafaluga'.
A Barcelona i per totes ses seves ‘rodalies' tampoc tenen sa costum (especialment entre unes classes mahoneses determinades) de baratar sa pronunciació des noms que comencen en j o en c o es que duen intercalada sa lletra g. Aquí, idò, anomenam Kaime a n'en Jaime, Kuan a n' en Juan, Korque a n'en Jorge, Kacinto a n' en Jacinto, Kosé a n'en José, Kulio a n'en Julio (o Kulia a na Julia) etc. I així sucessivament. ¡Ah! i a n'es ‘Jefe' li deim es ‘Kefe'. I a n'en Jaimito d'al·lot li dèiem naturalment en Kaimito. Jo mateix, de petit, me'n trobava a molts que m'anomenaven en Kuan Kosé. Inclús hi havia amics d'infància, que me deien en Kranc Kosé. De ver. No és broma.
Per ses terres catalanes tampoc saben què vol dir ‘rallar boig' encara que tots es polítics normalment rallen aquest llenguatge. Es des Consell Insular en particular són es ‘campeons' per açò: ho fan de primera. Per altra banda per aquí no tenim res ‘enllestit' sinó que ho tenim ‘aclarit'. En es ‘terreno' de lo picant no sé si per sa riba barcelonina (paraula que no sé per què sempre mos recorda a na Laura Borràs, ‘la niña que creció demasiado') saben què vol dir ‘xarop de ràvec' però hi va haver un temps que sa pagesia en rallava molt d'aquest remei. I per suposat tampoc sabran que per sa banda des Migjorn conten aquesta facècia: «En es terme des Migjorn en van fer una enfornada na Joana i en Benet. Ella ben escaufà es forn i quan de calent cremava ell hi va posar es panet».
I aixines seguiríem fins a Gràcia anotant diferències... i ho anarem fent.
Idò ja ho veis: un catalanista mai podrà ser un menorquinista. Perquè no és lo mateix ni d'enfora. Més bé és just lo contrari. ¡Hala idò, fins un altre si Déu vol!
Notas:
1- Cataluña 1-O: 5 años después se consiente que todo siga igual. ¿Alguien lo entiende?
2- Cortijo ‘indepe': La Pera aragonesa se luce. Al final se ‘matarán' entre ellos pero nadie dimitirá. Ya se sabe: ‘la pela identitària'.
3- Sensato Luis Nadal, Presidente de Agrame: ‘el campo menorquín está estructurado para un tipo de explotación ganadera competitiva pero no necesariamente para otros tipos'. Y con referencia al llamado producto local dice: «¿qué c... vamos a promocionar si no podemos ser competitivos en precios?' (Perdona querido Luis, el ‘c...' es añadido mío. Que conste. No he podido evitarlo).
4- ¡Viva Tamara!