L'anomenat poblat de pescadors de Binibèquer Vell, on mai hi ha viscut un pescador, arriba a l'edat de jubilació. El 1964 van començar les obres, amb un projecte de l'arquitecte barceloní Javier Barba Corsini, seguit per l'aparellador menorquí Antoni Sintes, amb els recursos dels promotors Arcadi Orfila, Rafel Sintes, Vicente Amer i Francesc Caules. Abans, tota aquella zona de costa era una plataforma de pedra, pròpia de Sant Lluís. Tot just era l'època en què Menorca descobria el turisme i els empresaris veien l'oportunitat del gran negoci del desenvolupament turístic. Possiblement, llavors ningú no es queixava, tot i que la manca d'entusiasme dels menorquins pel turisme forma part del nostre ADN. Sempre havíem apostat més pel rendiment de la construcció que no per l'explotació del negoci turístic i la dedicació laboral.
Avui, quan el territori està protegit, quan crear un projecte com el del «poblat de pescadors» seria urbanísticament inviable, quan la temporada turística és un èxit i Menorca està de moda, els residents a Binibèquer Vell volen tancar l'accés des de les 22 hores fins a les 10 del matí, perquè reclamen que es respecti el seu dret al descans. És a dir, els turistes molesten.
La fòbia al turisme és un dels temes de debat polític. La dreta atribueix a l'esquerra, especialment a la nacionalista, aquesta actitud. És el cas de Binibèquer Vell un exemple de turismefòbia? Bé ho sembla. Es manifesta ara, prop de seixanta anys després de la construcció del poblat, en ple debat sobre la massificació i les seves conseqüències.
La posició dels vesins del poblat es podria traslladar a molts altres llocs de l'Illa. El centre històric de Ciutadella ha viscut el mateix debat arran de les terrasses i la música al carrer.
Ara mos demanam si ha arribat l'hora de posar barreres al turisme sense perjudicar l'economia que viu d'ell?
El que sembla evident és que no podem ser antipàtics amb els visitants si no volem morir d'èxit abans d'hora.