Estic llegint un post a les xarxes, i l'amic està trist perquè aquesta setmana li han publicat una entrevista que no acaba d'identificar-se amb el que ell havia dit. Açò, ho ha entès, costa d'escriure tants temes i tan canviants, però el què li ha fet més mal són els comentaris digitals sagnants.
Un altre exemple són els pares i mares, que de vegades sembla que carreguem les nostres mancances damunt els fills i filles. Els volem amb nota de 10, i la majoria acaben projectant els problemes dels adults. També en venen al cap molts professionals, de qualsevol àmbit, cada cop més queixosos, més remugons. I la societat, més encesa, que carrega contra tot i contra tothom. Els futbolers, de com vam fer d'Espanya una selecció de Déus en el primer partit, i de bergants el darrer.
Molt sovint, em sembla que hauríem d'anar a passar la ITV emocional. O tornar a l'escola, perquè no hi ha cas de viure judicant, veient només els dèficits, o demandant constantment. Acceptar les diferències d'opinions vol dir regular els sentiments, modular-los. El mateix que faria un medicament, la pastilleta que dona tranquil·litat i serenor, però que s'hauria d'aconseguir amb processos de creixement personal.
La vida és important viure-la amb passió, però reflexionant, i projectant les crítiques que condueixin al bé. La diversitat d'opinions ens hauria de fer créixer, per una societat més rica, justa, inclusiva i igualitària. Educar les emocions, fa falta.