Divendres de la setmana passada vaig tenir s'immens honor de presentar sa tercera edició des meu llibre Sa llengua de Menorca. En defensa des menorquí, un tresor filològic en perill d'extinció a sa sala d'actes des Centre Cultural Convent de Sant Diego. Acompanyat per s'Excel·lentíssim alcalde de s'Ajuntament d'Alaior, José Luis Benejam —recentment proclamat flamant candidat a s'alcaldia per segona legislatura consecutiva—, i per s'incansable regidor de cultura, Tiago Reurer, res podia sortir malament. I així va ser. Sa sala plena de gom a gom, amb gent a una sala annexa per poder seguir sa retransmissió de s'acte. Amics, persones de tota Menorca i bona gent d'Alaior me van acompanyar en es batiament de sa tercera edició d'aquesta obra d'un humil servidor que, amb sa mà damunt es cor, pot dir i agrair que ja se n'han venut més de vuit-cents exemplars, i ja anam per ses mil dos-cents impressions.
M'agradaria compartir sa reflexió que vaig exposar dalt es Convent de Sant Diego sobre sa pretesa amenaça que suposa es castellà per sa supervivència de sa nostra llengua, com sostenen ets actuals Govern balear o Consell insular amb governs de la ceba. Si entram as detall de sa qüestió, fent-ne un anàlisi científic o lingüístic, inclús històric, veim com sa teoria des castellà com a llengua amenaçadora pes menorquí o balear s'esfondra com un castellet de cartes.
A nivell històric, d'ençà de 1802, any en què Menorca torna a Espanya a través de sa pau d'Amiens, han passat dos-cents vint anys de convivència des menorquí amb es castellà i d'ús de s'espanyol a s'administració pública. ¿Quin ha estat es resultat? ¿Ha desaparegut sa llengua menorquina as cap de dos-cents anys de convivència amb es castellà? Tots sabem sa resposta, i és que no. Sa majoria de famílies menorquines no han girat sa llengua. Es menorquí s'ha seguit xerrant de generació en generació, passant de pares a fills, inclús entre persones arribades de sa península o de l'estranger que s'han casat o emparentat amb gent d'aquí i que han adoptat es menorquí com a idioma sense cap problema ni un. Ara, en democràcia, però amb un predomini absolut des català a s'administració pública, en es medis de comunicació i a s'educació, n'hi ha que segueixen insistint amb què es castellà és una llengua invasora que acabarà suposant sa fi de sa nostra llengua. Una fi terrorífica i imminent, però que mai arriba.
Si analitzam sa qüestió lingüística de manera científica —i no política—, veurem com, a s'hora de sa veritat, es castellà no és s'idioma que amenaça es menorquí. Sa castellanització lògica de certes paraules quotidianes no deforma ni posa en risc es futur des nostro idioma, així com tampoc ho fan ets anglicismes moderns que tots empram: aturar-se a un stop, trobar un parking, enviar un mail, comprar-se un smartphone, tenir una bona smart tv, fer un break a sa feina, etc. Encara que, curiosament, sa majoria d'anglicismes o es gal·licismes són acceptats i usats amb gust; fan cult, vesteixen. Ara, es castellanismes, tots prohibits. Ni sa més mínima excepció.
Som es primer que està d'acord amb no emprar barbarismes o castellanades quan sigui possible emprar una paraula nostra. No diguem techu, apellidus, bocadillu o pues; entesos. Però tampoc sostre, cognoms, entrepà o doncs! És tan mal de fer dir i escriure ‘traginada' o ‘esperiment', llinatges, cóc o panet, o idò? Resulta curiós veure com s'estufen qualcuns quan senten o lligen segons quina castellanada, però en canvi, promouen, escriuen i consenteixen gustosament un caramull de catalanades que mai havíem dit a Menorca i que s'estan carregant sa nostra modalitat pròpia: jo sóc en tost de jo som, estimo o penso en tost d'estim o pens, tinc en tost de tenc, trucar en tost de telefonar, bigotis en tost de mostatxos, cognoms en tost de llinatges… Açò és defensar ‘sa nostra llengua'? Jo em pens que no, estimats. Més bé tot el contrari.