A Menorca (almanco fins ara) havíem tingut molt marcades ses nostres tradicions. S'història, que és lo que dirigeix aquestes tradicións, havia fet que sa nostra Roqueta, una terra tancada en si mateixa per s'aïllament propi que dur sa seva condició geogràfica, hagués estat a la vegada oberta a totes ses corrents del món per mor de s' interrelació que des des Port de Mahó hem tingut amb tants de pobles (i amb tantes altres cultures). I açò ha conformat sa nostra personalitat.
Avui en dia però ha sorgit un determinat i concret moviment que entén sa «menorquiniTat» com un seguiment tancat a n'es dictats d'un altre territori espanyol. Concretament pretenen substituir i baratar «lo menorquí» per «lo català». I tot per motivacions polítiques. Aquesta nova visió cultural curta és sa que ara per ara, i de forma lamentable, sura a n'aquesta Menorca tant falsa i postissa perquè només viu i subsisteix per sa subvenció política. I açò fa un mal insoportable a n'es nostre kilòmetre 0 cultural: es nostro menorquí, sa nostra forma de rallar.
Altres vegades hem dit que totes ses dominacios i canvis de titularidat política que ha sofert sa nostra Roqueta a lo llarg des segles mai havien conseguit fer malbé sa nostra personalidat. Ni tant sols es franquisme ho va aconseguir. Només és ara baix aquest règim politic catalanista i opresor quan l'esteim perdent. De sa mateixa manera que ets sudamericans comparteixen HispaniTat amb noltros, però no són espanyols, es menorquins, que som uns ‘mil leches', compartim evidents arrels culturals amb Occitània però no som catalans.
Açò no és una declaració contra ningú, de cap de ses maneres, ni fer-hi prop, no en redó, és senzillament una declaració de afirmació de sa peculiariDat menorquina. Afegirem idò més exemples (a n'ets molts anotats a anteriors capítols d'aquesta sèrie de «No és lo mateix») que mos diferencien.
Aquí no ‘ens sobta' res sino que ‘mos etxoca o mos sorprèn', ets amics catalans no saben què vol dir quan respons ‘eli-eli' a una pregunta de si t'agrada una cosa o no. A Barcelona no saben que vol dir ‘està que curtona', tampoc saben què és que una persona vagi gandosa (de lo malament que vesteix). Per cert unes amigues creien que una altra, més guapa que elles, no tenia aclarícia perquè era una dona que tenia moltes ganes d'endongar. Ses seves amigues, geloses i envejoses, solien dir d'ella «Mira sa poma aquesta…¿què es creurà?». Li tenien enveja perquè aquella dona xalava i bevia sa vida a glops mentres que ses altres eran unes amargades de dalt de tot. Per cert, i rallant de dones, ets amics barcelonins tampoc sabran que un pescador encerta quan diu «mòllera i dona tot l'any és bona».
Per allà tampoc empren expressions com és ‘anar a la quinta forca', ni saben sa mala sort que és patir a ‘una vea remugona'. Tampoc saben què és ‘fer feruma' ni tenen ‘te de batafaluga'… ni tampoc tenen ‘xorcs ni xorques'. Ni saben ‘fer l'uet', un gran handicap per segons quines dones. Tampoc entenen sa pregunta-expressió de ¿Que vas darrere? Per dir que no t'aturis davant romanços: una forma de dir ‘no en facis cas i tira p'envant'. ¡Ah! I tampoc saben què és anar a romandre a sa caseta i fer una caldereta, i pop amb cebes i prou vi.
Quan un menorquí entra a una botiga (tenda en barceloní) i li diu a s'al·lota que despatxa 'posa'm dos d'açons d'aquests' se fa entendre precisament senyalant el que vol dir amb lo de ‘d'açons aquests' bé perquè no recorda es nom o bé perquè no el sap.
Per sa banda de Ciutadella tenen molta personalitat. Ara m'enrecord que mon pare me contava que un dia va anar a Ciutadella a trobar-se amb un amic des temps de sa guerra. Era En Toni Gornés (pare de sa cantant Maria Àngels Gornés) que li va voler mostrar a la força ses noves urbanitzacions turístiques que se començaven a construir en aquell temps i mentres els hi mostrava li deia ‘Xoroa, Toni, xoroa' (mon pare era de nom Antonio Nelson). A Ciutadella ho empren com a mirar o admirar una cosa. ¡Ah! I per demanar-te es nom diuen ¿Què noms?
Per cert jo era amic des germà de na Maria Àngels, en Guiem, i també des major de tots ells. Vivien a un cap de cantó des carrer de la Puríssima, en ple centre de Ciutadella. Jo hi anava a escoltar discos de Jethro Tull encara que a jo m'agradaven més Cream i The Who. En Guiem tocava es baix amb un ‘grupo' que se deien Los Monsters. Una vegada vam fer un viatge junts a París a veure un concert des Rolling Stones. Un viatge de riure i xalar, ‘inolvidable'. Vam sobreviure de miracle. Gent molt ciutadellenque i molt agradable.
Però bonu, tornem a lo nostro. Es catalanisme polític i opressor espolia sa nostra personalidat històrica, l'anul·la, l'esclavitza i la fa malbé. Però vindran temps milllors. Ja ho veureu. Ara mos toca resistir. ‘Visca Menorca, al·lots'. Bon Any!