La mirada que els humans tenim cap a la natura ha bastit creences i fonamentat pobles. Aquesta capacitat de saber-se conscient, més enllà del cos físic que ens acull, ens ha conduït a sentir-nos (o al manco pensar-nos) diferents de la resta d'éssers. Des de molt antic, hi ha present aquest misteri de poder emprar una ment que permet traslladar-se a qualsevol món imaginari no material.
Hi ha qui diu que això es reforça pel fet que el nostre sistema visual només permet observar allò que queda al defora. No tenim manera de girar-lo cap endins i veure'ns l'interior. Ens manca això que alguns han anomenat l'ull de l'ànima. No ens veiem formant part del tot.
Tot plegat fa que la nostra espècie es consideri substancialment diferent de les altres, que no poden (segons el nostre propi diagnòstic) saber-se tan conscients com noltros. Si no som Déu, ens veiem com un succedani bastant idoni.
De manera que tendim amb tota facilitat a aplicar visions molt antropocèntriques a bona part d'allò amb què ens relacionem. El problema de l'esgotament de l'aigua, com molts altres temes, pateix d'aquesta perspectiva.
Sentir-se fora -o per damunt - de la trama vital natural ens empeny a camins que obvien la realitat. Hem sorgit del planeta i evolucionem amb ell, però ens percebem tan especials que ens autoassignem un paper d'administradors.
A les escoles on es formen els enginyers que han de gestionar els recursos hídrics, s'ensenya que la seva funció és garantir tota la demanda d'aigua que faci la societat. O al manco així s'ensenyava no fa molt.
La Directiva europea Marc de l'Aigua, adverteix d'aquest error bàsic i fa constar que no hi ha prou aigua per a satisfer les necessitats d'una societat que dissenya les seves polítiques a partir d'imaginar que els recursos són il·limitats. Però aquest canvi d'enfocament no ha arribat de manera efectiva als despatxos. No té encara transcendència pràctica.
Degut a aquest bagatge cultural, s'han anat concedint -o permetent sense concessió- repetides extraccions d'aigües superficials i subterrànies, de forma tal que no n'hi queda gairebé per al medi natural. La nostra divinitat autoatorgada així ho justifica. Una motxilla cultural que acaba passant per damunt de lleis i de normatives.
2 Actualment hi ha un debat a nivell estatal sobre què fer amb el territori que albergava l'antiga zona humida de Daimiel, un espai que, tot i està declarat Parc Nacional, s'ha assecat a força d'extraccions il·legals. Aquest paradís es formava fins fa poc per un aqüífer de roca calcària, similar al del migjorn de Menorca, que es saturava i sorgia al mig d'una zona plana. S'hi acumulava l''aigua del Guadiana, que també tenia ulls, que en aquell cas miraven al cel i s'omplien de líquid intermitent, com si la terra s'emocionés periòdicament.
La manca de control ha fet que no hagi quedat una gota per les llacunes de Daimiel. A Menorca, estan passant dinàmiques en el mateix sentit, com és el cas de l'Albufera des Grau, on l'aigua dolça que hi arribava ara queda als camps de blat d'indi per fer una llet que després cal subvencionar, o es destina a urbanitzacions que es van menjant la costa del nord.
Ja fa temps que està diagnosticat el drama dels valors comuns, aquells que són de tots i no són de ningú, on tothom tendeix a esgarrapar una mica més del que tocaria. Per això es va designar l'aigua com un bé públic, que no queda privatitzada per molt que es pugui extreure des d'una propietat privada.
Per evitar els abusos, es va fer la Llei d'Aigües, el Pla Hidrològic, la declaració de Parc Natural i altres coses similars. Ha arribat l'hora de demanar que tota aquesta normativa es porti a la pràctica per aquells que cobren per fer-ho.
Què els pous estiguin autoritzats o siguin clausurats. Què els legals tenguin comptadors, que es facin lectures periòdiques i que els registres siguin enviats a qui ho ha de tenir controlat. Que es recuperin drets ancestrals en qüestió d'aigua, i que s'analitzin sistemes tecnològics per abastir l'Albufera, després de veure la bona evolució d'algunes zones humides que han rebut aigües depurades exclusivament orgàniques.
El nostre ull s'ha d'entrenar per poder veure que formam part del món, que no és cert que l'hegemonia que ens atorgam ens posi realment en cap situació externa. Que l'ànima que no hem sabut veure consta d'una estreta relació amb la biosfera i que, probablement, estaria molt satisfeta de saber-se identificada i estimada.