Ahir, la consellera de Salut va expressar una idea que em sembla indiscutible: «La comunicació és una eina terapèutica». Per comunicar és imprescindible la llengua. Una altra idea objectiva és que des del 2016 existeix a les Illes el requisit del català per accedir a la funció pública. I una tercera referència més discutible: no existeix un problema amb la llengua a la sanitat pública sinó un debat polític interessat per associar, per una banda, la defensa de la llengua pròpia amb el catalanisme, i, per l'altra, per apropiar-se d'aquesta defensa com a patrimoni propi i exclusiu d'algun partit. Gosaria a dir que fa més mal a la qualitat de la sanitat pública el debat que no l'hipotètic problema.
Un lector de «Es Diari», Jordi Vila, posava un exemple en una carta publicada fa uns dies: una metgessa alemanya, casada amb un menorquí, que parla alemany i català, però no sap res de castellà, podria obtenir una plaça en propietat de metgessa-funcionària a la sanitat pública de les Illes? Sembla evident que no hauria, si es parla de drets dels pacients. Està clar que l'exemple no és del tot equiparable perquè gairebé tots els malalts entenen les dues llengües oficials, però sí que és significatiu si es parla de drets i d'accés a la funció pública.
La majoria de professionals que podran accedir a una plaça «en propietat» fa temps que treballen com a interins a les Illes. Si aconsegueixen la plaça disposen de dos anys per adquirir els coneixements de català necessaris. Temps suficient. De les 2.283 places de metges i infermers que es convoquen, en 248 no es fa cap exigència sobre la llengua perquè són de difícil cobertura. Aquesta flexibilitat és necessària. Però crec que no té sentit donar un tracte preferent a tot el personal sanitari que vol fer seva una plaça pública. És a dir, si el requisit de la llengua ha d'impedir contractar un bon especialista s'ha de prescindir, però si aquest especialista vol accedir a una plaça en propietat ha de complir la llei, com ho fa, per exemple, un bomber.