El poder ja sabem que no són aquells que guanyen les eleccions sinó uns altres que, per regla general, controlen l'economia i els mitjans, i que sempre surten ben parats. I que malden per no aparèixer mai a la premsa, si no és el cas que mos poden mostrar la seva millor imatge pública, com a benefactors «desinteressats» de la societat.
I és que la xerxa d'interessos, complicitats i xantatges que conformen els nivells més alts de la nostra societat, és immensa. Un món bonibé tan infinit com l'espai sideral que ens envolta, on per no saber, no sabem ni quantes galàxies ni estrelles hi ha. Ara mateix, acaben de descobrir un nou sistema planetari que orbita al voltant de dos sols...
Per açò de vegades és tan difícil entendre què hi ha darrere de cada programa de campanya i darrere de cada promesa electoral. Tots els partits defensen una bona sanitat pública i aquí sí que és de justícia dir que Espanya, amb totes les seves mancances, en té una de les millors del món. N'hi ha prou de comparar-la amb les de la resta d'Europa o amb la vergonya de la dels Estats Units.
Però aquesta defensa que, insisteix, poc o molt fan tots els partits, no quadra amb la informació que el govern d'Andalusia, durant 2022, va enviar a la sanitat privada un milió de pacients de la pública... Naturalment que per obtenir aquesta informació va ser necessari posar els governants d'allà entre espasa i paret. I és que la realitat de vegades no quadra amb el discurs.
Per no decantar-ho tot d'una banda, ja que he posat un exemple, tampoc és exemplar que el govern espanyol s'ompli la boca parlant de democràcia de ple dret quan les institucions internacionals més significatives l'hi qüestionen. L'últim cas, l'informe demolidor del Comitè de Drets Humans de Nacions Unides. I aquí no he sentit piular ni els més ardents defensors dels drets dels ciutadans...
En qualsevol cas no sembla que es plantegi a la majoria que vota cap d'aquestes coses. I que el que en canvi sí que hi ha avui damunt la taula és la voluntat de tornar al bipartidisme. Sense cap dubte la fórmula més còmoda per als grans partits i també per al poder soterrat que, d'una manera o una altra, se'n beneficiaria.
A ningú que observi el panorama actual no se li escapa que, avui, si estigués al seu abast, el PP es desfaria de Vox i el PSOE dels partits que té a l'esquerra. I encara més, tots dos junts, dels partits nacionals de les velles nacions històriques, i dic velles per la seva antiguitat, no perquè estiguin passades de moda.
Per açò els programes electorals pesen poc en aquestes eleccions. No crec que cap partit hagi anat més allà del «corta y pega» de fragments de les coses polides que sempre es diuen en aquests papers. La batalla de les pròximes eleccions és ideològica. L'enfrontament entre dues maneres d'entendre la societat.
I n'és una prova contrastar la crispació política amb la realitat. Acabam de patir una epidèmia mundial i Occident conviu amb els efectes d'una guerra que ens esquitxa per tot. I a pesar d'aquestes circumstàncies, l'economia espanyola va millor que les del seu entorn. La conflictivitat laboral és escassa, per més que cada un pot fer la seva llista de greuges, que n'hi ha.
És més, el candidat que vol acabar amb el govern del senyor Sánchez, ve de Galícia, on ha estat al govern des de 2004. I Galícia no és precisament una comunitat que ara per ara destaqui pel seu impuls econòmic. Açò sí, és de les que acumulen un percentatge més alt de funcionaris sobre el total de la població. Mal senyal...
És evident també que el govern actual d'Espanya té els suports necessaris per continuar governant -amb els pressupostos aprovats-, tot i el debat que manté amb els partits que l'acompanyen. I per més que cada dia s'hagi de recordar a l'oposició ultramuntana que tots ells són, Constitució en mà, tan legals com legítims.
També és una maldat dir que Espanya està amenaçada pel terrorisme interior. Sentir el PP retornant al discurs dels temps d'ETA i voler-hi incloure Bildu, fa vomitera. Només persegueix confondre la gent. Tant com, a l'altre bàndol, haver esperat quaranta anys a rescatar els cossos que el franquisme va abandonar a les carreteres. A Catalunya no la inclourem en aquest paquet de problemes, perquè allà la cosa va de democràcia i, governi qui governi, algun dia ho haurà d'afrontar en aquests termes.
Així, idò, el debat de les properes eleccions no sembla que es derivi de la precarietat econòmica ni de la violència interna, ni de la falta de suports del govern actual, sinó de la ideologia. Les eleccions autonòmiques han precipitat l'etern drama d'Espanya, que sempre l'acaba menant a la insignificança: acceptar la nova realitat del món o recular a un temps que ni els seus propis promotors saben quines conseqüències negatives tindria.
Temps, idò, d'incertesa, per saber el futur que ens espera.