Primer hi havia un partit de centre, un de dretes i un d'esquerres. No sabien fer coalicions però col·laboraven. Aquell sistema va transcendir cap al bipartidisme, sense frontissa, cara o creu. Però l'aparició dels antisistema va trencar el bipartidisme, primer per l'esquerra i més recentment per la dreta. Així van aparèixer els blocs i el primer govern de coalició. Ara estem en aquest moment. Els governs de coalició entre PP i Vox, tot i que les enquestes indiquen que la majoria no hi veu més problema que el que pugui representar el «sanchismo», de fet creen una enorme polèmica. El radicalisme de molts de candidats de Vox i el seu programa antisistema els converteix en socis no desitjables.
El nou pas que es dona ara és el dels governs en minoria, que molts analistes veuen com a desitjables, però que sense canvis profunds en les dinàmiques polítiques tenen molt poques opcions de funcionar. En primer lloc, per aconseguir la presidència del Govern, Marga Prohens ha cedit la presidència del Parlament a Vox, sense condicionar el perfil de la segona autoritat de les Illes, i es compromet a gestionar una sèrie de mesures que són autèntiques bombes. Acabar amb «l'adoctrinament a les aules», que imposa Vox, és el títol d'una declaració de guerra. La segona.
Un altre exemple és Juana Mari Pons, nova batlessa de Ciutadella, amb un PP que només té 9 regidors, n'hi manquen dos per la majoria de govern. No li basta pactar amb Vox. Ella representa el repte que tenen els governs en minoria. La seva supervivència passa per una forma diferent de fer política, arraconant el sectarisme que retroalimenten els partits, i que l'oposició faciliti els acords a qui té la responsabilitat de gestionar.
Però aquest canvi, en general, no s'ensuma. No hi ha cap símptoma que faci pensar que els que ara estan a l'oposició facilitin res a qui fins ara ha estat qüestionant la legitimitat de les coalicions d'esquerres. Els blocs no cauen només amb declaracions de bones intencions.