L'altre dia llegia que els joves ja no parlen del temps a l'ascensor. Les noves generacions interpreten els espais públics com indrets incòmodes per mantenir converses ni que siguin intranscendents com constatar que plou o fa sol. S'hi barreja una mica de tot amb aquest canvi d'actitud. D'ençà que és una cosa que no va amb ells, que obrir conversa amb un desconegut no porta cap benefici i en tot cas, pot ser fins i tot perillós. També hi ha la vergonya com a factor a tenir en compte o fins i tot, un argument nou basat en el fet de sentir-se molestat o interromput, ja que aprofitem per consultar el nostre mòbil. Sigui per una cosa o sigui per l'altra, qui surt perdent és l'individu i les noves generacions que van fent passes enrere cap a la caverna, de la qual fa dos mil anys Plató ens va fer sortir a tots i vint-i-cinc segles després, hi estem tornant a entrar.
Els savis filòsofs diuen que quan la humanitat ha avançat guiada per la raó, poques vegades s'ha equivocat, però quan ho ha fet perseguint fantasmes, sempre ha caigut a l'abisme. Parlar del temps a l'ascensor es va inventar precisament per aprendre a perdre aquesta vergonya que ens diu que totes ses deixades són perdudes. Parlar del temps a l'ascensor es va inventar expressament pels països on estem acostumats a sortir i relacionar-nos perquè ajuda a combatre angoixes i solituds, ajuda a empatitzar amb els altres per interessar-nos per ells i ajudar-los si cal, contribuint a mantenir molt més a ratlla els neguits i les depressions de la població que no pas en aquelles latituds on la gent no surt de casa. Quin temps farà aquest cap de setmana?