«Más reinos derribó la soberbia que la espada, más príncipes se perdieron por sí mismos que por otros»
Saavedra Fajardo
Sota el mantell de l'actual distopia feta realitat en la qual -i com diu irònicament un bon amic- «el Presidente del Gobierno, Carles Puigdemont, tiene garantizada su investidura al haberse asegurado los votos de Pedro Sánchez, del P.S.», un conegut que es dedica «professionalment» a la política em recriminava divendres el desamor que sentim per ella -la política- i els polítics. Vaig expressar-li, amb molta cura -ell és un home bo-, la meva pobra opinió. I després vaig recordar-li allò tan conegut que el respecte no es regala, sinó que es conquereix. «Què hauríem de fer, segons tu?» -em preguntà un tant irritat-. Li vaig contestar que jo era un no ningú, però que, com a ciutadà, tenia algunes coses clares. És a dir: que creia saber humilment quins trets hauria de tenir el rostre d'una veritable democràcia. «Quins?» -insistí-. Li vaig formular una llarga relació d'axiomes, la que apareix en aquest article. Quan finalitzà l'enumeració va dir-me que les coses esmentades eren inassolibles i que «jo somiava truites». S'acomiadà. Després vaig fer-li arribar un whatsApp per deixar-li clar que el que havia descrit era una utopia -en la qual, però, creia-, un cúmul d'opinions personals i que, de cap manera, havia intentat incomodar-lo. Tot i que vaig aprofitar l'ocasió per pregar-li que lluités per algunes d'aquestes ‘coses' de la llista, en la convicció íntima que ell, en el fons, també les compartia...
‘Coses' com...
- L'acció d'un polític s'hauria de basar en l'exemplaritat. Així, aquest hauria de cobrar únicament el sou base interprofessional (uns mil vuitanta euros mensuals). A aquesta nòmina podria afegir-se un ‘plus espartà' per despeses de desplaçament i estada als no residents a les seus institucionals. D'aquesta manera el polític podria comprovar per se si -com creu/creuen- les persones poden viure amb aquesta quantitat i pagar habitatge, llum, aigua i menjar... En aquest cas, quants dels que parlen del bé comú i actitud de servei seguirien, per exemple, als seus escons?
- Abolició de la disciplina de partit i vot -secret- en consciència. Quantes sorpreses es donarien!
- Interioritzar que els polítics són servidors i no capatassos eventuals i que, a la fi, i com expressa un vell refrany italià, «quan finalitza la partida d'escacs, tant el rei com el peó acaben a la mateixa caixa». Tenir clar aquest principi ens lliuraria de la supèrbia de tants! I que un Estat i la seva dignitat no pot dependre d'un sol home i el seu ego patològic.
- Reforma del sistema electoral per evitar el fet antidemocràtic per excel·lència: que el menys votat pugui ser el que, finalment, tingui la clau de la governabilitat...
- Donar explicacions detallades i periòdiques de la feina feta i del grau d'acompliment del programa electoral. Especificació de les mesures correctores -si s'escau-. I, en el cas de les propostes rellevants, no fer accions no incloses dins l'esmentat programa.
- Tenir una feina alternativa al càrrec de diputat... A qualsevol càrrec. Així seria molt més fàcil, en ocasions, anar-se'n en un acte de didàctica dignitat.
- Aprendre a conjugar alguns verbs: demanar (perdó), dimitir, argumentar, respectar, etc...
- Que no pot existir política sense ètica... I que l'acció dels dirigents ha de tenir com a destinataris preferents els més febles.
- Recordar que els populismes -d'un sentit o altre- es nodreixen de la misèria i del descontent de les persones i que, per tant, no hem d'esperar que intentin eliminar-la/eliminar-lo.
- I que, per favor!, d'una p_ta vegada i d'alguna forma s'acabi amb la nostra guerra incívica...
El que resulta més trist de les utopies és que, molt sovint, són possibles, realitzables. Com les coses esmentades amb anterioritat. Potser tan sols faci falta coratge... Uep! Em mancava açò al llistat: la valentia imprescindible que ha de tenir el polític per ser sempre fidel a la seva consciència, als seus electors i a si mateix ! O per sortir per una porta abans d'hora...