Crec que va ser Churchill el primer en dir que «la democràcia és el menys dolent dels sistemes de governar un país», jo li vaig sentir a l‘expresident Felipe Gonzalez a una de les legislatures en què presidí l'Estat. Sempre he pensat que és una bona reflexió. La democràcia no és perfecte, no tots els governs que tenim ho fan tot com caldria o voldríem. Hem viscut i vivim l'experiència de la corrupció, la venda d'empreses públiques essencials o estratègiques a amics, les obres públiques inflades de pressupost... Tot això és cert, però a la democràcia hi ha tribunals, hi ha eleccions que han de complir amb estàndards democràtics i es pot canviar el govern si no compleix amb les expectatives ciutadanes. En democràcia també ens podem manifestar, denunciar els abusos, les corrupteles o, fins i tot, podem protestar contra ideologies que surten dels límits democràtics que ens hem establert.
Fa un parell de setmanes va venir a l'Ateneu de Maó el professor de la UIB Francesc Casadesús a donar una conferència sobre el món clàssic i en particular sobre la pesta que va patir Atenes en el segle V aC En aquell temps Atenes estava governada per una democràcia i el governant que era el famós Pèricles, gran orador, va fer moltes obres públiques i aconseguí gran esplendor intel·lectual a Atenes. Cap allà el 431 aC i per acord democràtic, però impulsada pel propi Pèricles, s'inicià la denominada Guerra del Peloponès contra els espartans que estaven governats fèrriament per una mena de dictadura. Atenes va perdre la guerra i sembla que una de les causes va ser l'arribada des d'Àfrica de la pesta. El malestar dels atenesos per la guerra i la malaltia van encendre les protestes contra Pèricles que malgrat la seva gran oratòria no va poder calmar els ànims del seus conciutadans. Poc temps després Pèricles morí, segurament a causa de la pesta, i la democràcia a Atenes va desaparèixer.
El senyor Casadesús comentà que la democràcia atenesa va ser efímera, una durada inferior als 100 anys, i que les actuals democràcies del segle XXI, que també tenen una curta història, comencen a tenir signes de decrepitud.
Als USA s'està estenent una onada conservadora i involucionista on es posen en dubte no tan sols els resultats electorals sinó també qualsevol evidència científica. La onada reaccionària ha anat agafant força principalment des que Trump va entrar a l'escena política, encara que ell és capaç de dir que si matés a algú al carrer davant testimonis el seguirien votant o que si no guanya les properes eleccions hi haurà un bany de sang, de fet va aconseguir que els seus incondicionals seguidors assaltaren el parlament a les darreres eleccions.
A Europa tampoc ens va gaire bé, l'extrema dreta va guanyant més seguidors, molts d'ells joves, potser perquè no han vist el que és una dictadura, no han vist que els que dissenteixen del poder poden acabar a la presó o morir assassinats com passa a la Rússia de Putin on la corrupció està institucionalitzada i no està permès un pla B.
A la UE encara no passa això, però amb l´arribada al poder de l'extrema dreta als governs d'Hongria, Itàlia, Finlàndia, Suècia,... el futur d'Europa no pinta gaire bé, a França, per exemple, el gran rival de Macron és Le Pen. L'extrema dreta porta als governs la xenofòbia, la pèrdua de llibertats personals i socials, i una economia ultraliberal. Milei, president d'Argentina, pot ser una bona mostra del futur en mans de l'extrema dreta, sense sanitat ni serveis públics.
A Espanya no ens va molt millor, les comunitats on governa PP-Vox comencen a patir la ideologia reaccionaria i ultraliberal i a nivell estatal el partit popular està disposat a governar amb els ultres i com els conservadors americans des que Pedro Sánchez guanyà la moció de censura a Rajoy, la dreta ha titllat el govern de coalició d'esquerres d'il·legítim, de posar-se al costat dels terroristes, de rompre Espanya. Si tot això fos veritat sens dubte ho haurien denunciat als tribunals espanyols o europeus i tema resolt. Però el problema és que hi ha gent que es creu aquestes falsedats i llavors està disposada a obrar en conseqüència, de moment sense arribar a la sang, però sí als actes de violència figurada.
I ara la tenim amb la Llei d'Amnistia. Que la Llei d'Amnistia sigui legal o no, ho decidiran els tribunals. De què té por la dreta? És que l'odi els ennuvola l'enteniment? Volen els joves i la gent de Catalunya amb un sentiment antiespanyol, que vegin Espanya com un estat repressor? No és millor una imatge generosa, comprensiva i un encaix amable de Catalunya dins Espanya? El més cínic és que Feijóo ha negociat per davall amb Junts i que hagués cercat la manera de fer una «Llei d'Amnistia» o alguna cosa semblant a canvi del seu suport, la negociació no sortí bé a causa que, de moment, Junts i l'extrema dreta espanyola són incompatibles.
La democràcia hi surt perdent amb les mentides reiterades i l'exaltació cega dels incondicionals, si s'acusa constantment d' il·legitimitat al govern legítim sense cap fonament potser també, com Atenes després de la pesta, acabarem amb una democràcia efímera. O aquest és el seu objectiu?