Jo som espanyola de naixement. Tenc un document nacional d’identitat, també conegut com a DNI, que certifica sa meva nacionalitat, i, en conseqüència, pag es meus imposts en un país anomenat Espanya. I ho faig, ho he d’admetre, no amb s’alegria fervorosa que voldrien la senyora María Jesús Montero o el senyor Pedro Sánchez. Al contrari, cada vegada que un euro meu se’n va a ses arques públiques reconec que sent una certa desgana. I no perquè estigui en contra de pagar imposts: ben al contrari, sempre m’ha semblat raonable que tots es ciutadans col·laborem a sostenir es benestar comú, i que amb sa contribució de tots garantitzem no només aquest benestar dins sa comunitat, sinó també, i sobretot, sa protecció des sectors més desafavorits de sa nostra societat.
I dic açò, perquè ets imposts, aquests doblers que es ciutadans esteim obligats per llei a pagar perquè ses administracions públiques disposin des recursos suficients amb què finançar sa satisfacció de ses nostres necessitats, mitjançant béns i serveis públics, no sempre són aportats de manera justa i equitativa entre tots.
Maldament a aquestes alçades ja serà molt difícil que em mogui d’aquest discurs, moltes vegades me veig devorada per uns dilemes que fins i tot fan que es meus propis principis tremolin. Pag i vull seguir pagant imposts, res més faltaria, però no pot ser que es beneficis siguin compartits entre uns certs sectors i es costos assumits per a uns altres.
Supòs que sa majoria que llegiu aquestes línies, pens que políticament incorrectes, endevinareu cap on vaig. Enfora d’aspirar a acabar multada com s’alcaldessa de Ripoll, Silvia Orriols, a qui han qualificat com a xenòfoba i racista per unes declaracions en ses que vinculava sa migració amb uns suposats riscos per a ses democràcies occidentals, diré que: oportunitats, sí, però per a aquells que aportin, que generin beneficis i no costos, conflictes i dificultats. En el món són moltes ses persones que aposten per un canvi de vida cercant noves oportunitats, fugint en molts casos de situacions difícils as seus països d'origen. Ses enquestes i anàlisis entorn a sa manera com acollim ets immigrants han demostrat que sa població espanyola està en general molt disposada a rebre'ls, ja que es pensa en un sentit humanitari. Es nostro és un país acollidor. Però tota moneda té dues cares. En efecte, es països receptors d’immigrants, com Espanya, pateixen un problema d’envelliment demogràfic i tenen una necessitat de mà d’obra que és coberta pes nouvinguts. Per altra banda, emperò, sa gestió des fluxos migratoris ha de ser ordenada i efectiva, tenint en compte tant ses necessitats des mercat de feina actuals i a llarg termini, com s’impacte damunt es país i es seus recursos. I es sistemes impulsats des de s’administració pública sembla que no van en aquest sentit. Contrariament ajuden a crear una societat insostenible davant una onada que no s’atura.
Es gener del 2024 es nombre d'immigrants que residien as nostro país sense nacionalitat espanyola, provinents principalment de paisos llatinoamericans i del nord d’Àfrica, era d’aproximadament 6,5 milions de persones. En es cas de Menorca ses demandes d’asil, majoritàriament de ciutadans colombians, s’estan incrementant significativament d’ençà que a partir del 2015 és possible viatjar a sa Unió Europea com a turistes, sense necessitat de visat, per a estades de fins a noranta dies. L’any passat van ser 115 ses consultes rebudes per l’OFIM entorn a demandes d’asil, sumades a ses 130 de l’any 2022. No obstant açò sa majoria de peticions són denegades i queden a sa nostra illa en situació d’irregularitat. Sa inscripció en es padró municipal, que es pot fer des des mateix dia d’arribada, és s’únic requisit exigit per tenir assistència sanitària pública, dret a s’educació, accés a ajudes socials i a altres prestacions com sa Renda Social Garantida, en ses mateixes condicions que aquells en situació regular que tributen i que ets espanyols, que també. Menorca és un territori solidari, però petit. Sa càrrega que està assumint no és proporcionada respecte es nombre de persones que pot acollir. Es recursos són limitats i es serveis públics no estan dimensionats per atendre-mos a tots. Seria convenient que un sistema legislatiu blan com s’espanyol prengués com a exemple països com a Austràlia, Japó o Nova Zelanda, on es permís de residència des ciutadans estrangers està condicionat a un requeriment d’ingressos mínims o a una limitació des dret a determinades prestacions socials. Tothom qui hi va a aportar i conviure pacíficament és benvingut. Ara bé, allà no hi ha mitges tintes; qui incompleix deures i obligacions o causa problemes legals, se’n torna per on ha vingut. Se suposa que qui deixa es seu país d'origen per manca d’oportunitats per sobreviure, s'ha d'adaptar as nou territori que el rep. Integració no vol dir haver de renunciar a sa cultura i idioma propis. És acomodar-se as costums i usos d’on te trobes. Just allò que recomana s’expressió castellana «donde fueres haz lo que vieres».
Es doblers costen molt de guanyar. No me dona la gana haver de contribuir a mantenir ningú que no aporti res. Ja està bé de bonisme. Assenyaleu-me com a racista, xenòfoba o feixista, com a la senyora Orriols. Precisament perquè crec en sa igualtat i sa justícia, i perquè defens es drets de qui se’ls guanyen dia a dia, no me puc mossegar més sa llengua. Perquè, si se’m permet, jo també patesc a causa de sa saturació de ses urgències sanitàries, des transport públic, de ses llistes d’espera, per sa congestió des mercat immobiliari que fa que es meus fills no trobin un habitatge a preu accessible, o pes meus majors a qui se’ls nega es dret a una pensió digna, després de tota una vida de feina damunt ses esquenes.
Una cosa és ser solidaris i una altra és ser beneits.
