Després de passar unes setmanes fora del debat públic, encara que la meva crònica dominical no pretén altra cosa que donar la meva opinió sobre alguns aspectes de la realitat que ens envolta, he de confessar que poques vegades m'havia fet més vessa posar-me a escriure per comentar el que està passant, ja que he de reconèixer que no em trob a gust en cap dels pols radicals en què s'ha situat avui l'opinió pública, o potser hauríem de dir l'opinió política, que es mou en una realitat exclusivament binària: o ets dels uns o ets dels altres; o estàs ulls clucs amb el Tribunal Suprem o bé afirmes que els jutges són l'encarnació d'una societat mafiosa («La toga nostra») en paraules de Puigdemont.
Jo que, per la meva formació i supòs que pel fet d'haver format part d'un dels alts cossos de l'Administració de l'Estat, m'he mostrat procliu a defensar la llei i els jutges, en aquest drama que hem viscut —de vegades amb accent de comèdia— que ha estat el Procés, sempre he cregut, a pesar de ser profundament catalanista, que els polítics catalans es van equivocar i van cometre fets delictius, per més que actuessin de bona fe, ja que l'estat de dret, que tant ha costat de construir al nostre país, no és un menú que se serveix a demanda, sinó un punt de trobada que, un cop fixat, no es pot alterar sense seguir les regles del joc.
Però dit això, he de reconèixer que també he estat crític amb els jutges, sobretot amb el Tribunal Suprem (i amb altres que he esmentat més d'un cop en aquesta mateixa columna), i em dol perquè em sembla greu que els jutges, en l'exercici de la funció jurisdiccional, hi mesclin consideracions que no sempre deriven de la llei vigent i més d'un cop s'afanyin a dur a terme una «justícia creativa» que té un biaix clarament ideològic.
Sense anar més lluny, Marchena i els altres magistrats del Tribunal Suprem, van afirmar a la sentència fonamental del Procés, que només estàvem davant d'un somni («una ensoñación», deien) dels responsables, «un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure que estaven assistint a l'acte històric de fundació de la república catalana», i que només eren un element de «pressió política» sobre el Govern espanyol. Per tant, estàvem davant una quimera, segons el Tribunal Suprem, cosa que el va empènyer a descartar la «rebel·lió», com demanava el Ministeri Fiscal, i va optar per un delicte de «sedició», important, però menys greu.
Doncs bé, aprovada la llei d'amnistia pel Parlament espanyol, aquest mateix tribunal ha optat per elaborar una ficció interessada que li ha servit per interpretar aquesta llei amb una intenció clara: que no beneficiï els principals polítics catalans condemnats.
I com ho han aconseguit? Doncs amb un joc d'interpretacions que el tribunal diu extreure de la llei però que són ben difícils d'entendre per a una ment oberta, intel·ligent i neutral des del punt de vista ideològic.
La llei d'amnistia, amb la qual es pot no estar d'acord i de la qual també es pot dir que es va aprovar per afavorir determinades persones i sense cap voluntat de consens amb l'oposició (que tampoc va mostrar cap interès a col·laborar), excloïa la seva aplicació als responsables d'un delicte de malversació que s'haguessin beneficiat econòmicament.
Pens que el comú dels mortals no pot sinó interpretar aquesta excepció dient que no es podia amnistiar els qui, amb la malversació, s'haguessin posat els diners a la butxaca. Però el Tribunal Suprem, amb una habilitat hermenèutica impressionat, ha capgirat l'argument i ho ha fet amb una suposició: L'enriquiment personal —diu— es va produir perquè l'ús dels fons públics va permetre als polítics condemnats no haver de posar diners de la seva butxaca per dur a terme les accions del Procés.
S'afirma a la interlocutòria del tribunal que «L'única alternativa a l'abast dels Srs. Junqueras, Romeva, Turull i la Sra. Bassa, si volien contribuir al projecte independentista, era disposar dels fons públics de la Generalitat o pagar de la seva butxaca». I desplega l'argument amb aquestes paraules: «El càstig en els delictes patrimonials no es justifica per quedar-se amb les coses d'un altre, sinó per treure-li a un altre les coses». Un joc de paraules per demostrar, supòs, que ser jutge no t'impedeix tenir sentit de l'humor. Però la realitat és que, com ha recalcat en el seu vot particular la magistrada Ana Ferrer, el tribunal ha fet «una deducció tan artificiosa que no només encaixa malament amb el text de la norma i frontalment amb el seu esperit, sinó que esquerda els límits de la lògica».
Tant o més rocambolesc és, però, l'argument que fa referència al possible perjudici per a la Unió Europea dels actes que es van cometre, esmentat també com a excepció en la llei d'amnistia. Hem de reconèixer que aquest supòsit no era fàcil d'argumentar, però el Tribunal Suprem se n'ha sortit utilitzant un futurible —és a dir, fent una especulació!— en afirmar que una independència de Catalunya hauria afectat els interessos de la UE, perquè l'aportació econòmica d'Espanya als pressupostos comunitaris hauria estat menor en no poder comptar amb l'economia catalana. I posa com a exemples el descens del seu nivell de renda o dels ingressos per IVA.
¿Què pot fer, doncs, un ciutadà que se sent profundament demòcrata, que vol respectar les lleis i està compromès amb la política del seu país, quan no pot alabar —perquè no hi està d'acord— tot el que va significar el Procés i alhora creu inacceptable la via jurisdiccional marcada pel Tribunal Suprem i alguns altres magistrats que tots tenim a la memòria?
Els jutges —com afirmava un editorial d'«El País» amb un raonament que compartesc— poden considerar que la llei d'amnistia vulnera principis fonamentals de la Constitució espanyola o del dret de la UE i tenen tota la legitimitat per plantejar les accions processals que considerin pertinents. Tot i això, fer interpretacions ad hoc sobre un mateix delicte, com ha fet el Tribunal Suprem, i acompanyar la seva argumentació d'insòlites crítiques al Poder Legislatiu, no fa més que projectar dubtes, sinó sobre la seva independència, almenys sí sobre la seva imparcialitat.