Quan l'any 2019 el PP de Pablo Casado va decidir posar Isabel Díaz Ayuso de candidata a Madrid ningú no donava un duro per ella. És cert que va perdre aquelles eleccions davant el PSOE per cinc punts, però la suma amb Ciutadans va permetre convertir-la en presidenta i tancar la boca als crítics. Al Partit Popular no li agrada recordar-ho, però ells també governen quan no són la llista més votada.
Cinc anys després, el lideratge de Díaz Ayuso a la capital és indiscutible i s'ha convertit en un actiu electoral que molts posen per damunt fins i tot dels líders nacionals del partit. Abans Casado i ara Feijóo noten com avança per darrere la seva ombra allargada.
És la prova que els lideratges polítics poden sorgir en el moment i el lloc més insospitats. A Ciutadella, salvant les distàncies, hem viscut un fenomen semblant. Juana Mari Pons no havia de ser la candidata del PP a la batlia ara fa un any si hagués prosperat la maniobra que van orquestrar contra ella des de la direcció insular del PP. Tampoc no havia de ser la batlessa, tot i guanyar les eleccions, perquè els tres partits d'esquerra sumaven més.
L'esperpèntica negociació entre el PSOE i el PSM, llastrada pels enfrontaments que havien marcat els dos mandats de Joana Gomila, va convertir Juana Mari Pons en batlessa per sorpresa. I, un any després, existeix un sentiment bastant estès que ha fet bé la seva feina. Ni tan sols els partits que l'expulsaran del poder amb una moció de censura han argumentat res en contra de la seva gestió, el que no deixa de ser una perversió en l'ús d'un mecanisme legítim per investir un batle.
Diuen que d'un gran mal en surt un gran bé. El PP ja té candidata indiscutible per a la batlia de Ciutadella el 2027. El temps que té l'esquerra per demostrar que han après dels errors i que l'excés de personalisme i la por a prendre decisions no són forma de governar.