Aquesta narració que he triat està ambientada pràcticament a l'illa de Mallorca, però a Menorca també varen estar en vigència els negocis de l'estraperlo i el contraban, per tant he pensat que malgrat la narració sigui llarga, es pot dividir, i val la pena llevar-li sa pols abans que quedi com moltes altres coses dins sa fosca del temps, perquè queda molta gent major, que recorda aquell passat de l'estraperlo, i són molts que encara el vàrem viure. També per aquelles lectors joves, què entengin per estraperlo, i contraban, dos mots semblants i emparentats, que vegades es confonen.
L'ORIGEN DE L'ESTRAPERLO. Bé, avui en aquesta primera part, tractaré d'esbrinar el negoci de l'estraperlo, que és relativament més modern, va començar dins el passat segle XX, l'origen el trobem en el compost de les inicials dels noms dels jueus Straus, holandès, i Perlo, italià (si no vaig errat), que a 1934 tenien llesta una ruleta de casino trucada, que ells mateixos batiarien amb el nom d'estraperlo i que, segons ells, introduïa un sistema d'habilitat en el joc. Oficialment no deien res més, però la mateixa màquina era manipulada per guanyar sempre. A mitjans d'octubre d'aquell mateix any, s'inaugurà aquest ingeni en el casino de Fomento, a Mallorca. Els inventors intentaren obtenir autorització oficial a Catalunya, però Lluís Companys (1883-1940) els ho denegà.
Passaren pocs anys i el mot estraperlo fou acceptat i assumit plenament pel nostre poble, no ja per designar la malaurada ruleta, de la qual ja no se'n parlà més, sinó per referir-se a les transaccions comercials, gairebé sempre a la menuda, d'aquells articles de primera necessitat, que certament no eren fraudulentes, per part dels consumidors, que en tenien necessitat, i se sentien venturosos de trobar aquells articles que necessitaven. Açò fou l'origen de l'estraperlo.
Una vegada acabada la nostra guerra de (1936-1939), tot comença a escassejar, per tant tot estigué racionat, basta recordar les cartilles de racionament de pa, sucre, oli, cafè, tabac, etc., tot anava amb vals, si un era molt fumador i el tabac no li bastava, el comprava en aquell que no era fumador. Aprofitant aquestes oportunitats, aquelles persones que calculaven que els sobraven alguns queviures, cercaven vendre'n part, per treure'n quatre diners, per comprar altres béns de consum. Aquest feien estraperlo, però no eren estraperlistes.
ESPECULADORS I ESTRAPERLISTES. Però hi va haver persones que, fent punta al seu cervell, es convertiren en especuladors i estraperlistes d'ofici, comprant mercaderies a l'engròs, quan els preus estaven a la baixa, per revendre-les en arribar el temps oportú. El nombre d'aquests es va estendre com una bassa d'oli, de tot giraven, proveint les necessitats del poble: robes, calces i mil articles més. Els havien arribat les vaques grasses.
Per devers l'any 1942, fou quan més escassejaren aquests articles; com a mostra basta dir que el pa el feien amb farina de blat d'indi o d'ordi i el cafè era de ciurons, de garroví (pinyols de garrova), que llavors el torraven i molien clandestinament. Les coques, ensaïmades i qualsevol pastís, estaven prescrits per la llei. La poca farina que hi havia, havia de ser per fabricar el pa, la llavor que s'havia de sembrar, moltes vegades era molta, clandestinament per fer farina. La fam havia estés les ungles damunt les nostres illes Balears. Dins els pobles, més o manco varen aconseguir capejar el temporal; sempre tingueren a mà verdura a voler, patates, moniatos i dins el corral, sempre hi havia algun pollastre o conill.
Dins el ram del camp, cada «lloc» tenia el seu forn. Però a Ciutat (es refereix a Mallorca), la talent es va convertir en fam desesperada; valga que, més qui manco tenia un parent o un amic a qualsevol poble de l'illa, allà acudien amb un peu davant l'altre, cercant remei per als seus mals. Moltes vegades a Mallorca es donava un fet, el qual era que poc abans d'arribar a la nostra capital, de les finestres del tren sortia una vertadera pluja de sacs i talegs, que eren recollits al vol, per un familiar de la persona interessada, fugint naturalment de passar per l'estació on hi havia els del control. Dins aquells sacs hi havia de tot; faves tendres, cols i tota casta de verdures, arròs fideus, llegums i més d'una vegada animals de pèl o de ploma, que queien prou bé. Així una vegada més, la nostra pagesia salva la fam de molts de ciutadans.
Les autoritats vetllaven per tot arreu amb els ulls ben oberts, i mitjançant la fiscalia de taxes, cercaven possibles infractors, que clares vegades podien agafar. Però seguint els camins d'alguna denúncia, feta per un defraudat o ressentit, els inspectors, talment un falcó, queien sobre el venedor, especulador o estraperlista, que quedava abatut baix el pes inexorable de la llei.
Aquesta especulació de l'estraperlo, no va durar molts d'anys, perquè quan arreu d'Espanya i de les nostres illes, les coses varen prosperar, i la postguerra va quedar darrere, allà a les darreries dels anys 50, i les industries de la sabateria, la bijuteria i altres oficis agafaren força, les coses a poc a poc varen canviar.
Per tant aquesta primera part, sols és per recordar i Déu faci, que no ho haguem de tornar a veure, perquè de la memòria d'un servidor no s'esborraran mai aquells vals de pa, que anaven pesats, i prou vegades a un pa l'esmitjaven a fi de donar el pes just. En aquell temps, sí que s'acabava primer el pa que la talent, i tal com diu la dita: «Sa son, no espera llit, ni sa talent companatge». Qui ho ha vist i ho veu, pot dir que ho ha vist dues vegades.
Ara per acabar, val a dir que amb el negoci d l'estraperlo, ningú es va fer ric. Alguns varen guanyar quatre peses, però res més. Ara en una segona part, tractarem el negoci del contraban. Fins un altre dia.