La cadència de la setmana, amb el seu ritme cíclic determinat per la lluna i l’agenda, es difumina a l’estiu. Amb escoles tancades, competicions esportives parades, activitats d’oci programat endormiscades i gent movent-se sempre per tot, els dies laborals es mig confonen amb els caps de setmana. A la setmana convencional d’hivern tenim interioritzat a quin moment és millor anar al supermercat, quan se satura de cotxes la ronda, a quines freqüències s’acaben més ràpid els vols a Palma o quan serà més difícil triar restaurant. Hi ha qui prefereix el divendres perquè acaba la rutina, qui gaudeix molt el dissabte, a qui el reconforta la pausa dominical, qui viu amb passió els dimecres de Champions, els dijous de pàdel o els dilluns de la visita dels nets.
A l’estiu tot açò s’altera. El ritme es modifica en un entorn en què milers de persones coincideixen a l’Illa per viure un etern diumenge. A la peculiar sèrie «The Bear» (Disney+) el protagonista pregunta a la seva parella quin dia és. Ella diu «dimecres, però ho he hagut de pensar». Seria aquesta la sensació que es viu aquí a l’estiu. Es perd l’automatisme temporal. Després s’interroguen sobre els seus millors i pitjors dies. Ella diu els dilluns i ell respon «hi ha d’haver de tot», agafant-se al tòpic. Ella li demana quin és el pitjor dia al restaurant d’ell. «Dissabte a les 20.15 hores», respon. Ella comenta que el seu pitjor dia a la feina (és metgessa) és com aquest «però multiplicat per l’infern».
Cadascú s’entem d’allò seu. Cadascú té els seus petits inferns temporals marcats mentalment a l’agenda. El petit infern dels autòctons d’un indret turístic com Menorca és que a l’estiu desapareixen les distincions, els patrons, la seguretat de comptar amb moments de tranquil·litat per a cada acció rutinària dins cada setmana. A l’estiu cada dia és el pitjor per anar a comprar, per conduir, per volar, per passejar, per aparcar o per sortir a sopar. Una hora punta constant que també hem interioritzat seguint el ritme del sol i platja.