A vegades em passa el passat pel cap, com un núvol impredictible que, sorgit dels vapors del dia, corre pel cel del meu cervell sense límits, infinit en sí mateix. Segurament, dic jo, ara que ningú escolta el clic clac del teclat, aquestes imatges rebobinades i, àdhuc, repetitives, tenen a veure amb certa climatologia mental del moment present que visc.
Aquell instant d’abans que ja heu llegit es dibuixa difuminat i s’esborra amb la presència involuntària d’un nou pensament que faig cal·ligràfic perquè no s’escapi en el no-res. La ment és acrobàtica, agosarada, fa salts mortals i piruetes en l’aire mentre connecta neurones que, ves per on, passaven per aquest indret de tempestes elèctriques i químiques. La trobada sinàptica és inevitable i amb aquest fils nerviosos, de delicats esclats, tela més subtil que la seda, construïm penses i creem despenses de passat o memòries, com vulgueu. Aneu alerta, també els pensaments són molt il·lusoris i llenegadissos...
Ara, mentre escric, pouant dins meu, trec del cubell un seguit de preguntes. Si les notícies fessin olor, ensumaríem la putrefacció de cossos innocents estripats... Què en diuen d’això els intel·lectuals? Han de baixar de la seva torre d’ivori i denunciar les injustícies des de la trinxera del seu saber? S’ho han de mirar tot pel filtre de les seves especialitats o s’han d’implicar en les problemàtiques socials i ambientals del món on viuen? Han de confrontar els poders o han de viure subvencionats i callar? Són humans com tothom els intel·lectuals o són ens de despatx, molt correctes i educats, sobretot no sigui dit; però surant com per sobre de tot i de tots? On és i per què de l’esperit crític?
Tinc aquest hàbitat selvàtic que m’habita sense camins trillats, avanço a les palpentes amb el matxet esmolat, obrint-me pas a cops de paraula i no em puc queixar o sí, jo vull cridar en forma de paper, on queda tot imprès o al carrer amb gent com jo. Vaig del crit al silenci, passant per la conversa o viceversa, però passant, sempre, per la conversa que sovint és un soliloqui de gotes de tinta que podrien ser de sang, que va barata o és de franc gràcies a la indiferència i la insensibilitat de molta gent que, podent parlar i denunciar, es mira el melic i calla.