Sorprèn, i no sorprèn, com els dos grans partits espanyols permeten que es deteriorin algunes institucions que són frontispici d’un Estat. No parlo del CGPJ -Consejo Gral. del Poder Judicial-, sinó, ara, del Banc d’Espanya. Continuem sense governador, després de dos mesos. Certament, hom pot dir que no es nota la seva falta; tal és la pèrdua de poder que té, avui, el BdE davant de la política monetària del BCE. Però crec jo que hauria de fer avergonyir que aquesta institució, amb autonomia plena dintre de la llei de creació dels seus òrgans rectors estatutaris, no tingui ningú al capdavant que ens representi al món. Les interinitats, per a això, no són bones.
Deterioren la imatge, són un niu de rumors i no donen l’estabilitat que algunes decisions mereixerien. Sé de què parlo, després de dotze anys de servir aquesta institució i guardar record del comportament dels quatre governadors que he pogut conèixer: Jaime Caruana, Fernández Ordóñez, Luis Ma Linde i Pablo Hernández de Cos. Certament, uns amb més prestigi que altres, tant per la seva independència d’origen com per la guanyada amb la seva actuació. Sens dubte, uns més polítics i foscos que altres, però tots ells compromesos amb el Banc amb més o menys encert. No són, aquests càrrecs, «per a fer-se rics», com diria l’inefable Zaplana, però sí per a mantenir tant el prestigi propi com el de la institució.
El Banc avui com a mínim necessita reordenar la inspecció per fer confluir la petjada dels homes de Frankfurt amb els de la vella guàrdia del Banc. Per això no és suficient un bon currículum si s’ha contaminat amb les accions de partit d’un govern determinat.
Els partits que no saben pactar res, tampoc saben acordar el nom del nou governador. També en trobar el perfil adient i de consens per al nomenament del representant de la qualificada ‘quota catalana’ al Consell de Govern del Banc, que ja porta un any pendent de nomenament. Inacceptable que el govern de la Generalitat en mans d’ERC no hagi sabut trobar un candidat amb un mínim de acceptació compartida. I això s’ha produït no per repudiar la representació a aquest organisme, passant pantalla de les velles estructures d’Estat espanyoles, sinó pels recels polítics de tot plegat.
A risc d’equivocar-me i veure que la premura per a resoldre l’embús l’agafa el govern PSOE, com en el seu dia va fer el PP, per nomenar a ‘un dels seus’ -i, així, invalidat pels altres-, demano, com a mínim, que la nova normalitat catalana tanqui el nomenament del representant català. No sigui que, amb el temps, algú oblidi definitivament aquesta prerrogativa de la qual ha disposat Catalunya, amb catalans com qui subscriu, Núria Mas, Joaquim Muns, Alfred Pastor o Eugenio Domingo, i l’hàbil PNB es faci seva la quota no estatutària en una propera negociació. I és que no es pot reivindicar reconeixements fent, a la vegada, deixadesa dels ja vindicats.