En el món hi ha tantes personalitats com persones. Afortunadament des vuit mil milions de personalitats existents, una de ses més inusuals és aquella que conté atributs considerats antisocials, manipuladors i egoïstes. Es tracta d’individus que creuen que ho saben tot, es mostren superiors, no accepten sa crítica i intenten controlar sempre sa situació. És un tipus de personalitat tòxica i nociva per as seu entorn. Es seu narcisisme no té límits. Es caracteritzen per un sentiment de grandiositat desmesurada. Són exhibicionistes de ses seves virtuds i encants, i necessiten d’admiració constant. Aquests atributs tan insans resulten perjudicials per sa manca d’empatia cap a aquells que pateixen ses conseqüències de ses seves accions. On es donen amb més freqüència és en certs perfils com directius, empresaris o liders polítics. Ara bé, quan es dany infligit afecta milions de persones, i es seus actes condicionen sa vida de tot un país, sa magnitud de sa tragèdia és inapel·lable.
Es president que mos ha tocat és sa mala sort de tots ets espanyols. Mai fa res per casualitat. Sa fòbia que professa a tot allò -persona, organització, institució- que no pot controlar; sa desautorització absoluta contra qualsevol membre de sa seva pròpia formació que qüestioni mínimament qualcuna de ses seves decisions; sa desacreditació grollera i orquestrada que practica contra tot aquell que descobreix i denuncia es seus embrollons; sa cerca permanent d’aplaudiment i de benefici personal; sa ferotge desqualificació contra qualsevol que s'atreveixi a qüestionar ses seves ordres, són qualcuns des comportaments que marquen a foc sa biografia política d’en Pedro Sánchez. Es mateix que pretén lluitar contra ses mentides i sa màquina des fang a través d’un nou pla de regeneració democràtica, amb què en es fons cerca beneficiar-se a si mateix i a sa seva família, i censurar sa llibertat d’expressió i d’informació amb es crit; visca sa llibertat de premsa!
És cert que sa majoria des seus barons sostenen en privat que per as bé d’Espanya s’hauria de flexibilitzar aquesta manera de fer política. Però en públic cap s’atreveix a dissentir des discurs oficial. Acoten es cap i es comporten com un ramat de bens fent, sense ni un bel, allò que els mana es pastor, convertint aquest sotmetiment en una trista paròdia d’«El silencio de los corderos».
Esteim comandats per un autòcrata que ho supedita tot a aconseguir es seu únic objectiu: mantenir-se en es poder. És insultant es cinisme amb què afirma que Espanya va com un cohet, que en economia feia dècades que no anàvem tan bé, quan a ses famílies i as joves se’ls neguen drets constitucionals tan bàsics com s’accés a una vivenda digna. Es creixement des que rallen ses grans xifres no arriba a ses classes mitjanes. A sa gent li costa de cada vegada més arribar a final de mes. Es sous creixen a nivells irrisoris, mentre es preus des productes bàsics pujen de manera dramàtica. Es simple fet d’omplir sa senalla representa per a ses famílies un esforç econòmic titànic. Sa qualitat de vida des ciutadans no ha millorat amb aquest govern que s’ompl sa boca de fer ses polítiques més socials de sa història. En sis anys no hem avançat res. Contràriament, mos esteim empobrint a nivells inquietants i ses situacions de vulnerabilitat augmenten imparablement.
I hem arribat fins aquí amb sa pretensió de fer-mos creure que tot açò que ha passat en aquest govern i que es ciutadans han percebut, ha estat una realitat fictícia o una simple distòpia. Perquè ell mai ha mentit, sa realitat és que ha canviat de postura. I s’esforça perquè es ciutadans entenguem que aquesta realitat paral·lela l’ha creada s’oposicio «avinagrada» d’en Feijóo, a qui ell mai ha insultat ni desprestigiat. Ni tampoc ha pactat mai amb Bildu, ni ha alabat sa llei des sí és sí, com moltes altres mentides que tots coneixeu. Es nostro president està molt preocupat perquè no mos deixem endur per una realitat falsa, ni caiguem en sa trampa distòpica de sa dreta que dolentament ha deformat sa realitat en benefici propi.
Possiblement s'afirmació més repetida per ell es darrers mesos és que hi ha Govern per a estona, que es pot traduir com; vos aguanteu que d'aquí no em moc. Allò que no diu és per a què vol estar en un govern que en deu mesos de legislatura ha perdut fins a trenta-cinc votacions en es ple des Congrés. Trenta-cinc derrotes, qualcuna d’elles facilitades paradoxalment pes vots en contra des propis socis d’investidura.
Alfonso Guerra, vicepresident des Govern entre 1982 y 1991, va definir molt bé Pedro Sánchez en una entrevista a «The Times»: «Un autócrata que está cavando su propia tumba».
O com es diputat nacional des Partit Popular, es ciutadellenc Joan Mesquida, qui va acabar una de ses seves intervencions en es Congrés amb un encertat «Españoles, bienvenidos a la pedrocràcia».