Diuen que una persona mor definitivament quan ningú el manté dins la memòria col·lectiva d’un poble. Sembla clar que açò no depèn només de si ha sortit damunt des Diari, tant si consta a una esquela com a una notícia periodística de segon nivell. En qualsevol cas, el difunt pot formar part de la memòria d’altra gent, com és el cas d’en Fermín ‘sa rata’ i jo mateix.
Quan fa pocs dies he arribat as Castell, el vaig trobar a faltar. Havia xerrat amb ell per les festes de Sant Jaume d’enguany, i m’han dit que havia deixat aquesta «vall de llàgrimes» a finals d’agost. Voldria refrescar la memòria de la persona coneguda pel nom de Fermin, nat as Castell l’any 1936, just abans que esclatés la guerra civil, fill d’en Manolo ‘Xicolati’, de llinatge Sanz, orfe de mare des de molt petit i criat per son pare. Darrerament, el veia al carrer Victori, oferint una canya de pescar a la manera antiga, sense corriola, amb un suro bicolor, un ham i un plom petit a la porta de l’estanc des Castell.
Com a dada curiosa vull recordar que era un dels castellans des Castell a qui van baratar el seu nom enregistrat al Registre Civil com a ‘Jazmín’ pel més castellanitzat ‘Fermín’, detall destacable a més no poder. Hi ha molts més casos, però no és cosa a considerar avui.
Curiosament, sé ben poques coses d’ell, tret d’uns detalls, com ara que menava una moto molt aparatosa, que semblava de gran cilindrada, i emprava una canya de pescar del més sofisticada, amb corriola i una cosa que semblava una pantalla. Sí que sé que vivia amb son pare al carrer de Sant Pere (Ruiz i Pablo), casa que va permutar per un petit apartament de nova planta. I poca cosa més, fadrí i tot sol, amb una aparença tot especial.
Aquesta columna pretén ser un modest obituari i, sense un retrat, no seria ni obituari ni res semblant. Normalment, no pos cap retrat a la columna cafetera, però podria ser que avui féssim una excepció, publicant la seva cara, atenent que ha marxat en silenci, tal com era ell, poc destacable dins l’entorn col·lectiu, però amb una clara presència al meu imaginari personal. Crec que qui més, qui manco, té un personatge, mig desconegut dins la seva memòria que podria ser com en Fermin dins la meva.
Honor i reconeixement a un dels darrers tipus del meu poble.