Aquesta setmana no tenia intenció d’entrar en polèmiques, però el resultat de l’enquesta diària que aquest mitjà va publicar el passat dilluns demanant si trobàvem bé que el Govern nacional intervingués l’habitatge, m’ha fet canviar els plans. Jo entenc que no tothom té temps (ni ganes) de sortir de la seva zona de confort i estudiar un poc més a fons la problemàtica de l’habitatge a Espanya, i que és més fàcil validar el relat fàcil i demagògic que la culpa dels alts preus del lloguer l’han causat els grans inversors, els grans tenidors o els estrangers. La realitat però, desactiva molts dels arguments populistes que certs polítics bramen davant un públic desinformat. En primer lloc, la major part de l’habitatge (més del 90 per cent) pertany a famílies i particulars, ni a grans tenedors ni a fons d’inversió.
En segon lloc, Espanya és un dels països a nivell mundial que més grava l’habitatge, per tant es paguen molts més impostos per comprar una casa que a altres països. En tercer lloc, Espanya també és un dels països amb més inseguretat jurídica cap als propietaris, descomptant fenòmens com l’okupació i l’inquiokupació. En quart lloc, topar els preus de l’habitatge no ha funcionat a un sol lloc on s’hagi dut a terme, a Europa tenim desenes d’exemples amb casos esperpèntics, com Estocolm, Berlin o la pròpia Barcelona (on jo resideixo actualment). Al final, intervenir encara més el mercat l’únic que propicia és més falta d’oferta i desincentiva els propietaris a llogar. En canvi, sí que hi ha casos d’èxit (com el de Viena) amb receptes tan bàsiques com liberalitzar sòl, desregular i construir vivenda pública. Però no, és més fàcil cercar sempre un cap de turc i deixar que sigui l’Estat qui ens salvi de tots els mals, si no amb paguetes, amb més intervencionisme encara.