Quan he arribat a la pàgina 210 de la novel·la titulada «Tota la bellesa perduda», de Jordi Fernando Aloy, publicada per La Campana, he trobat una mica l’entrellat de l’obra. Allà, gairebé al final, s’hi pot llegir: «No va poder evitar de pensar en els seus introbables Van Gogh, Caravaggio o Miró, i en tota la bellesa destruïda, malmesa o definitivament perduda». Perquè en realitat tots nosaltres som efímers –ningú queda per llavor— i encara ho és més la bellesa de la joventut. El pas del temps resulta més inexorable que mai quan s’encrueleix amb els nostres cossos o amb les nostres obres –els grans monuments humans.
En aquest sentit la contraportada del llibre també pot resultar reveladora quan indica que es tracta d’una historia de segones oportunitats i de belleses perdudes. Però l’autor ha construït una trama calculada amb rigor, a fi que el lector pugui llegir el llibre amb facilitat, amb una bona dosi de visions del món diferents segons els personatges que ens presenta, una variada demostració d’escenaris, una sèrie de coneixements basats una mica en la pròpia experiència de la vida i una altra mica en la documentació que ressenya al final de la novel·la. Visions d’un món plenament actual i alhora urbà. Revivim els condicionaments de la pandèmia de covid, recorrem ciutats populoses, experiències plàstiques intrigants, fem passes enrere cap a l’Europa de pre-guerra mundial –de post-guerra civil espanyola— en una història a la vegada sentimental i captivada per la fascinació de l’art, concretament de les pintures perdudes de grans mestres encara ben actuals.
No sé si existeixen les segones oportunitats en l’amor. En tot cas llegint aquest llibre ho podem provar d’esbrinar. L’amor d’un home per una dona i a l’inrevés, els moments àlgids del desig, de l’enamorament, les casualitats implacables, decebedores, anihiladores que sovint ens planteja l’existència. L’amor a l’art, per una altra banda, també sotmès a casualitats que fan d’una obra, d’un artista, un triomfador o algú oblidat injustament. Sembla que és el que vol dir-nos en Jordi Fernando Aloy amb aquesta obra que no crec que sigui una novel·la negra, però que sí crec que en té el ritme d’intriga necessari. A veure què passarà, a què treu cap tot això, amb un vocabulari planer, molt del moment, col·loquial i tot, amb abundància de diàlegs i amb la pirueta final per desencantar-nos una mica de la vida i encantar-nos profundament amb l’obra: «Tota la bellesa perduda». Enhorabona.