Qualcun des que em llegiu hi veis res de dolent a escriure es català propi de Menorca? Qualcú pot rebatre s’ús d’un lèxic i d’uns modismes acceptats per s’Institut d’Estudis Catalans? Hi trobau cap mala intenció en es fet d’emprar ses modalitats menorquines? O creis que més bé seríem uns renegats des nostro rallar, de sa nostra cultura i de tot allò que mos identifica com a illencs si no ho féssim?
S’Institut d’Estudis Catalans, com a entitat de referència normativa per a sa llengua catalana en es seu conjunt, defineix es català com es conjunt de ses seves varietats dialectals: septentrional, català central, català nord-occidental, alguerès, balear i valencià. Així idò, per si qualcú encara no ho té prou clar, tornarem a dir que es menorqui és una varietat dialectal des català.
Cada llengua i ses seves variants estan vinculades a una cultura, tradició i una manera diferent de veure sa realitat. Cada llengua o dialecte matern forma part de sa identitat de cadascú. Des des primers moments de s'existència és fonament de sa construcció de sa personalitat i, gràcies a ell, aprenem a respectar-mos a noltros mateixos, a sa nostra història i a sa nostra cultura, i sobretot a respectar es altres i ses diferències que mos distingeixen. En resum, és molt més que un mitjà de comunicació. Fa arrelar en noltros és sentit de pertinença. És sa veu des nostro caràcter i es pont que mos connecta amb el món que mos envolta.
Emprar sa llengua amb què pensam, amb què somiam, amb què vivim implica submergir-se en sa riquesa de sa nostra cultura i sa nostra personalitat. Obrim-la al món. Escrivim-la sense por. Escampem as quatre vents ses seves particularitats. No estiguem empegueïts de difondre allò que mos defineix, d’espargir amb majúscules si fa falta, es notro rallar tant salat com la mar que mos envolta.
Que sa norma estàndard des català garanteix sa unitat i sa comprensió entre es diferents territoris de parla catalana no ho discuteix ningú. Açò no obstant no implica necessàriament una renúncia a sa nostra varietat local, sinó una defensa d’una lllengua comuna que permet una major projecció cultural i social. Es model rígid que agafava fil per randa sa teoria de s’estàndard va en detriment de sa riquesa lingüística que tenim. Amagar aquesta realitat és una errada. Com també ho és renunciar a ses nostres expressions més pròpies.
Trobau que d’aquesta manera degradam es català? Que el volem veure mort? O contràriament l’enriquim? Crec que aquest no és un fet que puguem relacionar amb cap secessionisme lingüístic.
I encara una altra reflexió; es català estàndard és font, model i exemple de norma ortogràfica, però també és bo que aquest model sigui ampli i flexible, amb es qual es parlants de tot s’àmbit lingüístic s’hi sentin representats. Mos correspon a noltros que mos hi rebel·lem per mantenir vius, de qualque manera i per modesta que sigui, es modismes i recursos expressius de sa nostra variant menorquina, sense perill de caure en sa folclorització.
Sa supervivència d’una llengua passa indefectiblement per ser escrita. Allò que no s’escriu deixa d’existir, desapareix. I perquè pugui ser escrita ha de ser primer mostrada a ses escoles. Es centres educatius són un espai clau per a sa transmissió formal d’una llengua o dialecte, ses normes gramaticals, es lèxic i sa seva història. Si una llengua queda relegada a s’ús familiar o col·loquial amb es temps aquest ús se va reduint, sobretot degut as protagonisme que van prenent altres llengües amb més presència mediàtica i social. En es cas de Menorca es nivell actual de desconeixement de sa gramàtica i de pèrdua des nostro lèxic entre ses joves generacionss avança a un ritme desolador.
Mentrestant, jo reclam sa legitimitat de fer servir sa llengua en totes ses seves dimensions, sa normativa i ses variants, sa que s’escriu i sa que sona, sa comuna i sa particular.
Es meus articles quinzenals en «Es Diari» emparen aquesta actitud meva davant sa llengua. És sa mateixa actitud amb què he adaptat s’obra universal «Es principet» as menorquí, a pesar de sa postura d’uns pocs detractors que han gosat opinar sense haver-la llegit, i que tristament voldrien deixar morir es lèxic i modismes illencs. Renegar de sa pròpia llengua materna des des menyspreu és com a mínim inaudit.
«Si realment volem que hi hagi un model que ens englobi i provoqui l’adhesió de tots els territoris lingüístics, el model no es pot limitar només a la norma culta i menys encara si està centrada només en un dels territoris, sinó que ha d’eixamplar-se en la variació.»
Teresa Cabré. Entrevista a «La Vanguardia», 18 de desembre de 2021.