A darreries del mes de juliol, un dia que feia molta calor amb la intenció de passar una estona, vaig posar mà a un llibret de l’autora M. Dolors Camps Riudavets, que tracta de la vida popular del metge Francesc d’Albranca i del seu recull folklòric. La veritat és que no l’havia llegit mai en aquest llibret, però la prosa d’aquesta escriptora me va agradar molt, i el vaig llegir fins el final, per tant vaig pensar de fer-ne una recopilació de la primera part.
Francesc d’Albranca era fill de Gabriel Camps Pons i Juana Mercadal Triay, nasqué el 27 de març de 1852 al poble des Migjorn Gran i al bell punt del migdia; el batiaren l’endemà d’haver nascut i li posaren el nom de Francesc.
Els Camps, segons tradició familiar, descendeixen dels antics posseïdors del lloc es Camp Gran o son Abatzer, i varen esser amb els Reixart, Rieras, Andreuets (que encara en cobren renda) i els Pumars, els darrers vesins d’una vileta que es deia es Camp Gran, perquè estava establerta en terres d’aquell lloc, al peu de la muntanya de Santa Àgueda.
A CONSEQÜÈNCIES DE L’ASSALT TURC. Un dels Camps va haver de vendre ses terres, a conseqüències de l’assalt dels turcs el 1558, per rescatar un fill, que havia estat fet presoner, mentre que un altre morí en la defensa de Ciutadella. Açò, conta la tradició familiar, que no desdiuen ni aproven documents, ja, que foren destruïts pels turcs, després a la segona meitat del segle XVI, apareix documentat el primer Camps, que vivia a Ciutadella, i allà apareixen els seus descendents fins a l’any 1775. Això foren unes de les conseqüències del saqueig turc, conegut com s’Any de sa Desgràcia.
En Joan Diego Camps Pons es traslladà a Sant Cristòfol des Migjorn Gran, a poc d’haver-se fundat aquest poble, i on han subsistit els seus descendents, essent tots agricultors.
LA PRIMERA INFÀNCIA DE FRANCESC. El pare de Francesc, fill de l’amo d’Albranca, era pagès a mitges del lloc sa Cova de l’antic barranc d’Albranca a on passà Francesc la seva primera infància. L’al·lot, no estava malalt, però no creixia. Això diu ell en una humil autobiografia, que escrigué a requeriment d’un amic, i troba que és per això que son pare se decidí a enviar-lo a estudiar, ja que no servia per a les feines del camp. Lo cert és, que estava dotat des de petit d’una gran intel·ligència, la falta de desenvolupament de la primera edat seria el que Déu posaria, perquè un pagès pobre com l’amo en Biel, se desprengués d’un dels seus fills, perquè anés a escola.
Allà s’encaminava cada dematí des d’Albranca, d’on son pare era pagès, llavors des de la mort del seu avi. Descalçat com anava pel lloc, així també passava el camí cap al poble i, abans d’entrar se calçava. Acostumat com estava d’anar per les timbes i mals llocs d’Albranca, pels barrancs i penyals de sa Cova, poc li importava per anar al poble passar a peu descalç pel camí de sa Torre Vella, que travessava es barranquell de s’Arravalera, ple de reble i còdols. Ell conservava ses sabatetes, penjades en es braç, perquè sabia que era pobre, encara que sangrassin els seus peus. Bell començament d’una vida d’abnegació i sacrifici!
Don Joan Alzina de Binicodrell, pertanyent a aquesta antiga casa de senyors pagesos, essent vicari de la parròquia de Sant Cristòfol, compartia el càrrec de l’ensenyament de primària, perquè en aquell temps no hi havia mestres. A ell es presentà Francisquet; els bondadosos ulls del sacerdot, es fixaren prest en aquell al·lot tan despert, de cara riallera, d’ulls negríssims, la mirada dels quals, després de vista ja no s’oblidava més, de pell morena torrada pel bes del sol, de cabell negre i profundament rissat. Quina intel·ligència i aplicació, això va moure el seu cor, i en ell posà tot el seu interés i atenció.
Avui deixaré aquí, aquesta recopilació, per a un altre dia, que no faci tanta calor, i sempre de la mà de l’autora M. Dolors Camps, en un proper article, posaré el punt final a aquesta primera part, en la qual he trobat detalls molt curiosos, dignes de menció. Així idò fins un altre dia, si Déu vol.