La DANA és el major perill meteorològic que tenim i els experts ja el comparen obertament amb els huracans tropicals. La diferència, però, és que mentre a Florida es passen dies informant la població de com es forma, amb quina intensitat arribarà i s’ordena evacuar ciutats senceres per precaució, aquí seguim fent vida normal amb una alerta vermella de l’Aemet. I quan les autoritats decideixen activar el primer avís general a la població, com va passar a València la nit fatídica del 29 d’octubre, molts ja estan amb l’aigua al coll, els més afortunats dalt un arbre i els més inconscients han anat a salvar el cotxe sense imaginar que serà la seva tomba.
Entre l’allau de testimonis m’ha sobtat una entrevista a la cap de meteorologia de la televisió valenciana. Amb la desolació a la cara, explica que es tenia informació per haver reaccionat molt abans. Se sabia que el matí havien caigut 400 litres per metre quadrat a les capçaleres dels torrents, es coneixia en temps real la crescuda de la Rambla del Poio i que, a les sis del capvespre, ja era quatre vegades més gran que l’Ebre… però no es va fer res.
De la indignació per la gestió de les hores prèvies hem passat a la indignitat de la resposta oficial als damnificats. Perquè no té altre nom que en els primers quatre dies hagi hagut més persones desaparegudes que militars desplegats sobre el terreny. I no és per manca de personal ni de mitjans públics, com diuen alguns, sinó per l’escandalosa falta de coordinació entre organismes. Si ja no s’entenen entre conselleries d’un mateix govern -amb efectius aturats perquè són d’una altra província o els agents forestals a casa perquè són d’un altre departament-, organitzar-se entre dues administracions sembla impossible. Tenim un Estat incapaç de liderar i que fa aigües en un embull de competències i retrets en totes direccions, perquè al final sigui la gent qui acabi agafant la pala.