«Fugir del problema només fa enfora la solució»
Anònim
Davant dels problemes no convé fugir ni ignorar-los. A vegades, ens agradaria passar de llarg, recordant la recomanació de Nietzsche al seu llibre «Així parlà Zaratustra»: «Allà on ja no puguis estimar, passa de llarg». Però encara que sigui un bon consell i valgui més fer-se enfora de les persones tòxiques, els senyals de perill i de tot allò que no pots apreciar ni té remei, no podem plegar veles cada vegada que ens enfrontam a una situació tensa, difícil, problemàtica, que requereix una resposta ferma i decidida.
Sigui el tema de l’aigua, l’habitatge, la contaminació, els fems o la guerra, si esperes que la cosa es resolgui sola, només amb el pas del temps, et pots trobar que el temps no resol problemes, només els enterra. O, millor dit, t’enterra a tu. I mort el ca, s’ha acabat la ràbia. Tenir problemes és símptoma d’estar viu. Només podem demanar que siguin d’una mida que puguem manejar, que no siguin tan grans o catastròfics que sobrepassin la nostra capacitat de fer-los front.
Si som covards, els problemes creixen i es multipliquen sense resposta, com una malaltia que ens consumeix insidiosament fins que ja no té remei. Quan entenem el problema, podem provar una o diverses solucions. Però quan la cosa està massa embullada, no sabem per on partir, quedam paralitzats com un conill retgirat davant els fars d’un cotxe. I clar, el problema ens atropella.
Aquest món és ple de gent que intenta resoldre problemes que ni tan sols arriben a comprendre. Els podem anomenar simplistes. Veuen les coses més simples del que són, tant si ho fan aposta com si ho fan sense voler. Bona intenció no equival a comprensió. Fa temps vam aprendre que, a matemàtiques, per resoldre equacions amb una incògnita, has de seguir aquests passos: simplifica, aïlla la incògnita, buida i verifica la solució.
Però no tots els problemes són matemàtics i açò fa que encara s’emmerdi més el problema i, fins i tot, se’n generin de nous. Hi ha qui simplifica com si tot fos una pel·lícula de bons i dolents, aïlla aquells que considera dolents, buida de contingut les paraules i verifica només allò que l’interessa verificar.
En aquesta part del món anomenada Europa, potser tenim un ric passat, però sembla que un futur molt pobre i preocupant. Basta llegir l’Informe Draghi. Com sempre, podrem coincidir més fàcilment en el diagnòstic que en el tractament necessari per sortir d’aquest «desafiament existencial». Les evidències de la nostra debilitat progressiva en aquest món globalitzat s’estan acumulant. Ja podem detectar tots els signes de la decadència i la decrepitud d’un projecte polític que, per descomptat, té un munt de poderosos enemics dins i fora de les nostres fronteres. Tornam a viure en un món amb dos blocs enfrontats que no miren prim per tal de guanyar la batalla. El mur de Berlín va caure, però aquell enderrossall no va eliminar ni els murs mentals, ni els enemics mortals.
Si vivim narcotitzats tampoc ens en sortirem. Ens hem de deixondir. Només desperts i decidits podrem fer front a la situació complexa i difícil que tenim al davant. Tancar els ulls potser ens tranquil·litza, però també ens fa tropissar i caure com un senyor damunt un ruc. Si no tens ‘res dins es cap i no toques de peus a terra’, pots ben dir que la situació que vius no té cap ni peus.