Que errats que anàvem! Com d’innocents vam ser! Les expectatives eren tan altes, i els resultats han estat tan pobres...! Mai no hauríem imaginat de fer passos enrere, de perdre tant de terreny guanyat. Ens pensàvem que com a comunitat, una volta reconegut el dret bàsic de la llengua catalana com a llengua oficial i, compte! també assegurar-la com a llengua pròpia d’aquestes illes, tot estava lligat. Podríem descansar després de la batalla i viure el somni dels justos. Ens vam equivocar de nou. Perquè aquell reconeixement legal, amb la llei de Normalització Lingüística aprovada el 1987 per unanimitat de totes les forces polítiques, no ha servit perquè els catalanoparlants puguem viure plenament en la nostra llengua.
Què implica que una llengua sigui oficial i pròpia d’un lloc? En la majoria dels països implica molt. Ho implica tot. De fet, implica tant que ni tan sols fa falta cap tipus de reconeixement legal. Ho és i prou. En canvi, pel govern PP-Vox, açò no vol dir res. Amb la meva llengua oficial i pròpia em veig amb una contínua inculcació del dret a usar-la en infinites situacions. Pròpia d’un lloc? Voldreu dir pròpia dels indígenes que cada vegada són menys? Cap problema: ja no és majoritària, d’aquí a no res passarà de minoritària a residual i aleshores ja no tindrà cap sentit parlar de llengua pròpia. Ja s’haurà tancat el cicle que havien previst els sociolingüistes cap els anys 80.
Les forces de la dreta espanyola molt acompanyada per l’extrema dreta parlen de les llengües amb els mateixos esquemes del neoliberalisme a ultrança. Segons aquesta ideologia, el mercat ho governa tot i tot ho «regula». I apliquen el concepte de «llibertat» amb el mateix sentit del lema «Arbeit macht frei» que lluïa als camps de concentració nazis: «el treball us fa lliures». Però el «treball» era el d’esclaus destinats a l’extermini. La dictadura franquista també deia «España, una, grande y libre». I no era ni una ni grande ni libre, perquè les llibertats van ser abolides.
Ara i aquí el govern Prohens legisla en nom de la llibertat, i vistes les experiències de la història, açò provoca por, perquè en realitat l’efecte que provoquen (i que es proposen) és el contrari al sentit just de la llibertat. La mal anomenada «llibertat d’elecció de llengua» no és altra cosa que la llibertat a ignorar una de les dues llengües oficials per una part de la població. Per suposat que açò s’aplica només a la llengua catalana, ja que donen per fet que ningú no pot ignorar el castellà. És clar que no ho diuen d’aquesta manera directa.
La llibertat, diu Camus, comporta un profund exercici de responsabilitat. En canvi la «llibertat d’elecció de llengua» és profundament irresponsable perquè es fa en base a un estat de coses molt injust i desigual. Perquè intensifica i eixampla el poder de la llengua dominant sobre la llengua dominada. Permeteu un símil que ho il·lustri, una paròdia de la realitat.
En una carrera maratoniana, dos contrincants. Un és l’atleta robust que s’ha exercit en els millors gimnasos, que ha tingut el suport de la Federació, de pressupost excessiu, amb els millors preparadors físics, entrenadors i un equip de metges. Ben alimentat des de petit i amb un estricte programa d’entrenament diari, amb bones condicions, bons equipaments esportius, que ha passat per les moltes competicions internacionals on ha acumulat experiència i recursos. És de casa bona i ha viscut sempre en l’abundància. Té l’hotel pagat per la cadena mallorquina que el publicita. Li sobren els diners, va de sobrat. Parla castellà i diu que el català l’entén prou.
L’altre contrincant ha tingut una vida atropellada. La seva família abans també rica, s’ha arruïnat. Últimament menja quan pot del que troba, no té assistència especialitzada, però pot anar al metge de capçalera i si l’entén li cura la malura. El seu món és de mancances i dificultats, just arriba a final de mes amb un sou de misèria. Va estar anys sense sortir de casa, li ho van prohibir. No té gaire temps per entrenar i quan ho fa, córrer pels carrers de la ciutat contaminada. Les seves capacitats i habilitats esportives abans eren bones i prometedores i ara s’han anat minvant. Per paga quan començava a entrenar-se per a la carrera maratoniana, el mateixa Federació, amb els vots de la majoria, ha enviat uns sicaris a trencar-li les cames que l’ha deixat amb discapacitat motriu, severa per alguns, molt lleugera per a altres. La cadira de rodes li ha facilitat la Federació perquè no pugui excusar-se de participar en la cursa. Parla català, però ha de canviar al castellà cada dos per tres i per tant el domina perfectament. Açò sí, tots dos corredors tenen les mateixes normes. La carrera és «lliure» i guanyarà el més fort.