Al segle XVIII la modernitat transformava la societat occidental, al mateix temps que no manifestava encara les seves contradiccions internes de manera flagrant. Les tres revolucions –la científica, la industrial i la política– que portaren als temps actuals eren en procés de manifestar-se als ulls del món, traduint-se en un sentiment de confiança en la idea de «Progrés». Que aquesta confiança fos o no ingènua és una altra qüestió. La Il·lustració era expressió de la idea que la humanitat havia entrat en una nova època, per contraposició als temps medievals de prejudicis i foscor. La nova època seria moguda per les «llums» de la Raó posada com a motor real de l’emancipació humana (la llibertat concebuda com a autonomia respecte de tota tutela externa), la qual seria inevitablement assolida per la via del kantià sapere aude (atreveix-te a pensar!).
Els autors il·lustrats es toparen ràpidament amb un fet imprevist: el d’un dèficit de comprensió de la realitat mateixa de les coses, entenen aquí per «coses» la pròpia condició humana. L’anomenada «nova ciència» es desenvolupà com una nova forma de relació de domini amb la natura, concebuda com a objecte d’apropiació i font il·limitada de recursos posats al servei de la idea d’enriquiment econòmic. La revolució industrial traslladà aquest paradigma de les relacions de domini –que no d’emancipació, o al manco d’una emancipació de l’home en tant que home, capaç d’ultrapassar el marc de l’individualisme possessiu- del terreny de la relació de l’«home amb la natura» –que portà als models de desenvolupament de caire insostenible– al de la relació de l’«home amb l’home», tant en el sentit d’uns éssers humans sobre uns altres com en el sentit de la pròpia alienació humana.
Finalment, la Revolució Francesa, exportada ràpidament als EEUU, conduí a l’experiència moderna de les societats de masses mal anomenades «democràtiques» capaces d’elegir als líders demagogs i pseudopatriòtics de la mena de l’actual Donald Trump. Si un ho pensa bé, no ens trobem tan lluny de l’experiència dels anys 30 del segle passat, quan contemplem la tendència actual a culpar de tots els mals als immigrants. S’ha d’assumir una lliçó terrible que deriva dels propis fets històrics: la votació popular no és garantia del seny ni de la consciència ètica apropiada –tal com ja la formulava Plató: el coneixement d’allò que és bo per a tots– dels nostres governants. Costa de veure la diferència real entre els personatges d’un «demòcrata» com Trump i un «autòcrata» com Putin.
I costa confiar en la competència política dels governants de la Comunitat Valenciana quan el primer que fan en assumir el càrrec és retallar si no suprimir els serveis públics –entendran el valor i la importància d’allò públic els encarregats de vetllar-ne?– d’atenció a les emergències. Però, si aprofundim una mica més, aquests governants els hem elegit nosaltres, val a dir, els ciutadans, i la raó d’això és probablement que s’assemblen molt a nosaltres mateixos en el sentit de vetllar i prioritzar allò que ens sona bé, allò que constitueixen les nostres més íntimes prioritats.
Per a molts nord-americans la «realitat» coincideix amb la seva butxaca, i si això implica culpar de tots els mals als immigrants, es fa. Trump no és un personatge insignificant: té el mèrit d’expressar amb claredat allò que (molts!) pensen, i d’una forma desvergonyida: que prefereixen a un delinqüent al Govern abans que a una fiscal que, a més, sigui negra, culta, i dona –sense que sigui possible destriar quina de les tres qualitats sigui la pitjor!–.
Aquesta Amèrica «Gran» de la que parla Trump és la dels colons blancs, la dels propietaris opulents que recelen de la idea de l’Estat, la de les confessions religioses conservadores en temes tant de moralitat com de costums, la dels contraris a tota implicació –sobretot financera– amb la realitat d’un món globalitzat ple de conflictes militars, la de la manca de compromisos amb els grans reptes com ara els del canvi climàtic... S’apropen temps de foscor per a la societat democràtica occidental, incapaç de constituir-se en referent ètic i polític –no retòric– d’un món –i d’una natura– que no perdona la insolvència dels encarregats del governar, tant si són elegits com no.