No crec que m’equivoqui si deix per escrit que la mobilització 2.0 que alguns sectors socials volen revifar -amb tot el dret, faltaria més- contra la construcció de l’enllaç a doble nivell de Rafal Rubí acabarà en no res. A diferència de fa deu anys, quan la polèmica de les ‘macrorotondes’ va poder costar el govern del Consell al PP, el temps ha refredat els ànims, les urnes han fet i desfet les majories, i el pragmatisme s’ha imposat a l’agitació.
La incapacitat de l’esquerra en dos mandats per definir un model alternatiu per reformar aquest tram de la carretera i la decisió de PSOE, Més i Podem d’indultar l’altre pont que va deixar en herència el PP, el de l’Argentina, han acabat per demostrar que l’alarma social generada per aquell projecte era segurament exagerada i l’impacte ambiental de l’obra no era tan gros com semblava sobre els plànols o amb les màquines obrint el camí. La necessitat de protegir l’entorn de les navetes ha estat un pretext posterior per justificar l’esbucament d’un dels ponts com a premi de consolació.
És un fenomen sociològic que coneixen bé els batles més veterans: les obres a un carrer generen infinitat de queixes, però una vegada acabades la ira es transforma en satisfacció de la majoria. Passat el temps ningú ja no s’imagina tornar a la situació anterior: la millora s’ha assimilat. De vegades, ha de venir algú de fora per fer-nos obrir els ulls, o anar a la casa del vesí per veure que la nostra necessita una reforma.
Encara no conec cap conductor que passi avui pel pont de l’Argentina i es plantegi que hauria estat millor fer una rotonda a nivell o un carril central per mantenir l’antic gir a l’esquerra. Ara s’ha guanyat una parada de bus segura i un canvi de sentit molt ben rebut per les finques de la zona. I ho va autoritzar l’esquerra. Quan la política deixa que les carreteres les dissenyin els enginyers hi guanyam tots.