En el passat article, si ho recorda-ho, de la mà dels «Arts i Oficis...», vàrem tractar el tema dels herbolaris, que arranca des del començament de d’humanitat, l’home potser aprengué a curar-se de les malalties, recorrent a determinades espècies o a altres substàncies naturals. Però aquest no seria precisament un camí de roses, perquè l’ús de determinades plantes, bevendes o ungüents li demostrarien, que eren totalment ineficaces per a la finalitat que ell perseguia. I fins i tot cal suposar, que més d’una vegada testaria l’amargor del fracàs més rotunt, manipulant o ingerint plates mortals.
Però «qui no se cansa, alcança», i l’home primitiu no es cansà, arribant a conèixer i seleccionar aquelles substàncies, la virtut curativa la comprovà una i mil vegades. Aquest exercici eventual de curar les seves malalties o ferides i les de la seva família, duria a algun capdavanter a dedicar-s’hi més de ple, i gairebé exclusivament en aquest art, de curar els pacients de les tribus veïnades. Segons la història, d’aquí varen sortir els curanderos.
EL CURANDEROS I LA SEVA FEINA. Dins la seva cabana, el nostre curandero exercia els seus artilugis curatius. L’estança es trobava plena d’arrels, tronquets, fulles d’herbes medicinals, a més de greixines d’animals capturats, tot açò recercat diligentment per ell mateix en les èpoques i llunes oportunes. Allà dins, però i amb el córrer del segles, i per cridar més l’atenció dels pacients i retreure els poders màgics, els nostre personatge, s’adornava amb atuells estrambòtics.
Dins aquesta part dels curanderos i la seva feina, en podríem rallar molt, perquè són molts els punts, que tracta en la seva història, però de les hores ençà, ja han passat molts de segles, el progrés i les tècniques medicinals, com ja he dit moltes vegades no s’ha aturat mai.
Però ben entrat el passat segle XX, a Menorca, i a Maó concretament, encara vaig ser tractat per la coneguda i anomenada senyora Rosa, que per cert tenia molt bona mà, perquè després d’haver acudit a Barcelona, que en aquell temps eren paraules majors, ella me va treure d’un mal que els metges catalans no havien sabut trobar; també uns anys més tard, degut al fet que sempre me esclatava es nas, me varen dur en es Forner del carrer Cós de Gràcia, i també fou cura radical. A Menorca també n’hi havia curanderos de bestiar.
Totes les parts dels herbolaris i curanderos són molt extenses, i toquen punts molt curiosos, però per fer-ho breu, sols en reproduiré dos de prou antics, i un diu que moltes i diferents persones, ignorants dins el món de la medicina, sense el consell aprovat pels metges amb medicina, no podran administrar medicaments, per açò el Governador menava posar baix llei, una multa de XXV lliures als fiscals reials, cada vegada que un home o dona es sortís de la dita llei, sagnant algun pacient sense consell d’un llicenciat o mestre en medicina. Aquesta part es refereix als sagnadors, que quasi sempre eren barbers de la localitat.
En una altra part molt semblant, aquesta vegada són els curanderos que pretenen curar també amb remeis naturals, com la seva pròpia saliva. A molts dels pobles de Mallorca hi ha la creença que les persones nades el dia 25 de gener, festa de la Conversió de Sant Pau, tenen la saliva beneïda, és a dir que tenen la virtut de curar picadures d’insectes, i un llarg etcètera de coses més. Açò, mesclat amb altres detalls, eren part de la feina i obligacions del curanderos i herbolaris.
UN DETALL COM A PUNT FINAL. En el DCVB d’Alcover Moll, s’hi troba una extensa relació sobre els curanderos, però sol en trauré un detall que he triat per posar el punt final i diu: El curandero és una persona coneguda a totes les comarques entre la gent rústica, abans tenia gran prestigi, però actualment i degut als grans avanços tècnics i medicinals, poca gent hi creu. Diuen que els principals requisits d’un curandero són: haver nascut a les dotze de la nit de Nadal, tenir una creu i vegades dues baix la llengua, esser el setè fill d’un mateix sexe, tingut d’un mateix matrimoni. Els suposats requisits fan creure que el suposat curandero no ha existit mai, i a la pràctica, tampoc no ha tingut èxit.
Amb aquest detall, posaré es punt final en aquesta segona i darrera part dels «Herbolaris i Curanderos», la qual he compost i recopilat, de l’«Arts i Oficis d’Antany». És molt extensa i toca molts molt de punts, que són del tot curiosos i interessants.
Esper que els llegidors de «Es Diari» Menorca passin una estona entretinguda, igualment desig per a tothom un any ple de salut.
Fins un altre dia.