Fa una setmana i escaig, vaig tenir el plaer d’oferir un concert dins el marc de les jornades d’art, de nom Quarantine, que es desenvolupen al Llatzeret, i que estan obertes a artistes plàstics de tot el món que es desplacen a casa nostra per gaudir d’una estada intensiva de formació, acompanyats de professorat d’anomenada internacional.
En total s’hi congregaven gairebé 70 persones vingudes d’arreu, des dels EUA fins a Rússia, passant per Polònia, Canadà, etc, i que trobaven a l’illa del Llatzeret un refugi de creació i de recerca espiritual i artística difícil d’igualar, per la personalitat de l’indret, el recolliment que ofereix, la bellesa que el caracteritza i l’envolta, la idiosincràsia, en definitiva, d’un lloc irrepetible.
Em comentaven els organitzadors que la reacció de tots els participants quan arriben a Calesfonts per agafar la barca que els portarà, de bon matí, a l’altra banda del port, és unànime: què és aquesta meravella!? On ens porteu!? L’arribada a l’illa de la quarantena segueix essent una descoberta difícil d’imaginar per a qui mai no ha trepitjat un lloc semblant.
I quan la mirada aliena queda enlluernada per un paisatge humà i natural tan singular, sovint em demano si tots els que habitem aquest paradís que es diu Menorca ens adonem, veritablement, de la sort que tenim d’haver anat a raure a un indret tan especial..., i si som conscients de la importància de preservar-lo. Sovint ha de venir gent de fora per fer-nos caure la bena dels ulls. Ai!