A la física clàssica els càlculs donen uns resultats que s’ajusten a la nostre realitat macroscòpica, per exemple si exigim una intensitat elèctrica de 5 quan el fil elèctric tan sols admet 2, els càlculs ens diuen que el fil es cremarà i que es tallarà el corrent elèctric, i així passa; si un ascensor tan sols pot suportar el pes de 6 persones, alguna cosa fallarà si n’hi van 12; o si un cotxe va a 150 km/h difícilment podrà frenar i no xocar contra un objecte o persona que es trobi a una distància de 30 metres. Si els càlculs es fan bé tenint en compte tots els factors determinants, obtenim uns resultats que s’ajusten a la realitat. Els càlculs permeten que els resultats siguin predictibles.
A principis del segle XX, una hipòtesi un poc estrafolària d’un científic alemany va permetre explicar el comportament de la radiació i la matèria, va ser l’inici de la teoria que coneixem com a Mecànica Quàntica. Aquesta teoria ens diu que no es pot assegurar el resultat de la mesura d’una magnitud d’una partícula i tan sols ens pot informar dels possibles resultats en termes probabilístics. És a dir, la Quàntica no és capaç d’assegurar quina serà la realitat, la realitat la obtenim quan realitzem la mesura, per exemple: la partícula es troba aquí. Què li farem! La natura a nivell atòmic és així.
A LA NOSTRA VIDA QUOTIDIANA ens agrada conviure amb certeses, així donem per suposat que tenim electricitat a casa, que quan ens llevem trobarem aigua a la dutxa, que el cotxe es posarà en marxa, que si em trobo malament podré anar al metge, que els nostres fills podran anar l’escola... Ens hem fet una imatge de la realitat que en general s’ajusta al nostre dia a dia, encara que sovint la nostra realitat trontolli principalment quan els esdeveniments també depenen dels altres. Tots o quasi tots convivim amb persones que s’ajusten a la nostra realitat imaginada i que es comporten com «toca», però també convivim amb altres que imaginen una realitat diferent a la nostra i per tant no són coincidents les respectives certeses.
Com a ciutadà tinc una visió positiva de la societat, imagino una societat equitativa on els meus conciutadans tenen una vida digna, on els serveis públics treballen per propiciar el benestar comú i els polítics fan lleis que defensen l’interès general. Però és clar que per a molts altres ciutadans la seva realitat imaginada és una altra, pensen en una societat sense lleis, en la «llibertat» com un valor absolutament individual. Trump passa de les lleis i de les normes, imposa la seva realitat imaginada a USA i la vol imposar a tot el món. A Espanya també tenim els que ens volen alliberar de tantes lleis i restriccions, tenim l’extrema dreta, VOX, i el PP que té el seu màxim exponent de fer real aquesta idea de «llibertat» a la senyora Isabel Díaz Ayuso. És clar que la realitat humana és molt més complicada i impredictible que la Física.
UN DELS PILARS FONAMENTALS d’una societat és la justícia, tots noltros imaginem que les seves decisions garanteixen la resolució pacífica i conforme a la llei dels conflictes entre ciutadans amb interessos diversos. Com en tots els estaments hi ha jutges que fan realitat la imatge idíl·lica de la justícia, altres no tant i alguns tribunals sembla que es regeixen per altres lleis. En particular em va sorprendre molt una jutgessa que va participar a una taula rodona a l’Ateneu de Maó, on va ressaltar que tots hauríem de tenir un bon advocat en cas de litigi, perquè era fonamental per guanyar una judici el com es presentaven fets i arguments davant del tribunal. He de dir que aquell dia la meva imatge de la justícia va quedar seriosament afectada, ja que la impressió que vaig tenir va ser que a la justícia la «realitat» no importa.