S’alarmisme entès com sa difusió intencionada de missatges que incrementen sa por i sa incertesa no és un fenomen nou. Durant segles es governs i dirigents han emprat tàctiques alarmistes per moldejar s’opinió pública i justificar mesures extraordinàries. En aquests darrers temps s’amenaça d’un possible conflicte armat a Europa mos convida a conviure amb temor. Des de Brussel·les mos recomanen emmagatzemar menjar, aigua, bateries i medicaments, entre d’altres productes. Es tracta de tenir sa capacitat de respondre en cas d’interrupció des serveis bàsics, inclosa s’electricitat. Mesures que en aparença cerquen preparar-mos per sobreviure 72 hores sense ajuda externa, però que en realitat són una manera de mantenir-mos en alerta. En es context actual tot s’ha tornat molt més complex perquè es control sociopolític, justificat mitjançant una amenaça de guerra quasi imminent, s’empra per legitimar pressuposts militars desorbitats i retallades en àrees vitals con sa salut, s’educació i sa protecció social.
Davant sa possibilitat d’un atac bèlic, s’Executiu comunitari insta es països europeus a respondre de manera solidària i posar en comú es seus recursos militars en cas d’una forta crisi, ja que sa preparació i resiliència d’Europa contra sa violència armada es podria posar a prova en un futur pròxim. A la vegada que tampoc descarta que aquests tipus d’agressions puguin afectar un o més països i reconeix sense embuts es deteriorament de ses perspectives de seguretat. En es document anomenat «Estratègia de Preparació», presentat just fa un mes, es posa de manifest que es projecte d’integració europeu ja no és en essència un projecte de pau, sinó que hi ha que preparar-se per a sa pitjor de ses situacions. Inclosa sa guerra. Brussel·les intenta mentalitzar es ciutadans europeus que una nova era s’està obrint davant es nostros ulls i que el món tal com el coneixíem fins ara s’ha acabat. A més a més mos està recordant de manera constant que som molt fràgils, que es nostro entorn també és inestable i dèbil. Aquest tipus de missatges representen perfectament sa intenció de control massiu a través de sa por. Fomentar una mentalitat d’emergència permanent recrea una societat en què es ciutadans mos convertim en un ramat de bens disposats a acceptar decisions dràstiques sense qüestionar-les.
En paraules de Séneca; cap vent és favorable per a qui no sap cap on va. I aquesta és sa clau. Tot açò mos recorda que sa direcció i es destí d’una societat depenen de ses seves decisions conscients i no de sa inèrcia de sa por que li sigui imposada.
Sa política se transforma, es dirigents ja no hi són per solucionar problemes, sinó per reviscolar es pànic i ampliar es control de sa ciutadania. S’estratègia de rearmament, per anomenar-la de qualque manera, ha estat presentada com a necessària per garantir sa seguretat d’Europa davant una agressió externa. Açò no obstant, darrere aquest discurs -no hi ha que ser Premi Nobel per veure-ho- s’hi amaga un alarmisme que incita tant a sa població com as mercats a preparar-se per a un conflicte que encara està per veure què suposarà. Allò que sí sabem és que mos ha duit a una situació d’indefensió que des de Brussel·les pensen aprofitar per dur-mos cap a sa psicosi col·lectiva. És es millor experiment per a aquest laboratori social de sa misèria intel·lectual en què s’ha convertit aquest continent.
Per a sa majoria de ciutadans sa idea d’aprovisionament de subministes resulta desconcertant. Sa posada en marxa d’un kit d’emergència, no significa només prevenir un desastre immediat. Es discursos que prometen protecció en realitat estan sembrant sa llavor d’una societat submisa i controlada. A les clares pretenen instaurar un clima de desconfiança, d’aïllament, d’inseguretat permanent i de dependència de s’Estat. És a dir tot allò incompatible amb sa llibertat individual.
Un des aspectes mes crítics és s’enorme perjudici econòmic que implicarà aquesta estratègia militar. Ses inversions massives en armament mos poden conduir a una recessió tal com va passar en es anys previs a sa Primera Guerra Mundial. En aquell moment s’atmosfera social i econòmica estava impregnada, com ara, d’una por incontrolable. Ses economies es van veure obligades a absorbir es costos altíssims en sa carrera armamentística, sa qual cosa va derivar en un alt nivell de deute i d’inflació, i posteriorment en un retrocés, que va preparar es terreny per a canvis polítics que van resultar molt radicals i tòxics. Avui en dia molts analistes avisen que esteim en una situació similar. Sa inseguretat, se despesa militar massiva, tot açò sumat a un control de sa informació que recorda èpoques autoritàries, poden desencadenar una espiral de retallades en polítiques socials i augmentar es deute públic fins a nivells insostenibles.
Sa cèlebre frase de George Santayana que deia que aquells que no coneixen sa història estan condemnats a repetir-la, ara ressona amb més força que mai en paral·lel amb sa situació prèvia al 1914.