En un moment en què la llibertat de càtedra hauria de ser un pilar fonamental de qualsevol societat democràtica, el panorama universitari dels Estats Units es veu sotmès a una greu amenaça. La recent ofensiva del president Donald Trump contra algunes de les institucions educatives més prestigioses del país posa de manifest no només una ingerència inadmissible de la política en l’àmbit intel·lectual, sinó també l’intent deliberat d’imposar una ideologia única i autoritària. L’enfrontament entre la Casa Blanca i la Universitat de Harvard és l’exemple més clar i preocupant d’aquesta deriva.
Les imposicions de Trump són clares i contundents: si les universitats volen continuar rebent finançament públic federal, hauran de sotmetre’s a una sèrie de condicions ideològicament carregades. Entre elles, denunciar estudiants que es considerin «hostils als valors nord-americans», garantir la «diversitat de punts de vista» —segons criteris governamentals—, auditar departaments que presumptament fomenten l’antisemitisme, i investigar el professorat per possibles plagis. Aquestes mesures, aparentment orientades a combatre l’odi, amaguen en realitat una agenda de control i censura institucional.
Aquesta mena de xantatge polític ha fet claudicar universitats com Columbia, que ha preferit acatar les exigències del govern abans que perdre els 400 milions de dòlars en ajudes federals. Altres centres, com Princeton, Cornell, Northwestern o Brown, també han estat colpejats amb congelacions de fons per valor de centenars de milions de dòlars. Però Harvard ha decidit plantar cara.
Amb una declaració ferma, el rector de la Universitat de Harvard, Alan Garber, ha afirmat que cap govern, sigui del partit que sigui, hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden contractar o admetre, ni quines àrees d’estudi poden desenvolupar. Aquesta postura ha tingut conseqüències immediates: només conèixer-se la negativa de Harvard, el Departament d’Educació dels EUA va congelar 2.200 milions de dòlars en ajudes, i estudia retenir-ne fins a 9.000 milions més.
EL QUE ESTÀ EN JOC NO ÉS, tan sols, una qüestió econòmica, sinó la llibertat acadèmica. Harvard, que compta amb un patrimoni de més de 53.000 milions de dòlars i amb 161 premis Nobel entre els seus docents i alumnes, potser té prou múscul per resistir. Però què passa amb les altres universitats que no disposen d’aquest coixí financer? El perill que només les institucions més riques puguin garantir la independència intel·lectual és real i alarmant.
Darrere d’aquest atac hi ha una ideologia que es manifesta contra del pensament crític i plural. És una ofensiva que Trump i els seus aliats duen a terme contra el que ells anomenen «ideari woke», però això és tan sols una excusa per deslegitimar qualsevol expressió que qüestioni el discurs oficial o que abraci la diversitat. En nom de la lluita contra l’antisemitisme —una causa legítima, si es persegueix de manera honesta i justa—, es vol és silenciar el debat sobre la política exterior dels Estats Units i, particularment, l’actitud que han pres en el conflicte israelià-palestí. És un intent clar de convertir les universitats en corretges de transmissió d’una veritat única.
AQUEST TIPUS D’INTERVENCIONISME recorda altres èpoques fosques de la història. No és cap exageració assenyalar els paral·lelismes amb règims autoritaris que van intentar sotmetre el món intel·lectual a les seves doctrines. L’Alemanya nazi va fer el mateix quan ordenà la crema de llibres i va prohibir tot allò que anomenava «art degenerat». Avui, sense fogueres, però amb el poder del finançament públic com a eina de coerció, es busca un resultat semblant: eliminar el pensament dissident.
Però el món universitari no pot acceptar aquestes condicions sense perdre la seva essència. Les universitats —i qui diu universitats ha de dir també acadèmies, instituts i centres d’investigació i recerca, com el mateix Institut Menorquí d’Estudis (IME)— han de ser espais de llibertat de pensament, de confrontació d’idees, de rigor i debat. Mai corretges de transmissió de la ideologia que forneixi el poder polític. Quan aquest interfereix amb criteris ideològics en aquests espais posa en risc la mateixa democràcia. És per això que la resposta de Harvard no hauria de ser una excepció, sinó un exemple a seguir.
El mateix Barack Obama ha felicitat Harvard per la seva resistència, tot exhortant altres institucions a no cedir davant el xantatge. Els professors de Harvard han presentat una demanda legal contra el govern, argumentant que aquestes mesures atempten contra la Primera Esmena de la Constitució dels EUA, que protegeix la llibertat d’expressió.
Aquest és un, sens dubte, un moment crucial per als intel·lectuals, els acadèmics i els defensors de la llibertat de pensament. Cal, doncs, que denunciem amb força qualsevol intent de censura o manipulació del coneixement, ja que si permetem que els polítics dictin què es pot estudiar, discutir o investigar en una universitat o en els centres d’investigació i recerca que abans he fet referència, sotmetrem el coneixement a la propaganda.
El cas de Harvard ens recorda que la llibertat de càtedra no és un luxe ni un privilegi, sinó una necessitat fonamental per al progrés i la convivència democràtica. I també ens recorda que, quan aquesta llibertat és atacada, la resistència no sols és possible, és un deure de tots els ciutadans.