El papa és mort, va aguantar fins al Diumenge de Resurrecció, i el mati següent s’ha reunit amb el creador. Ara s’inicia el conclave un procés per triar al papa nou. I aquí els cardenals i jo diria que tota la institució eclesiàstica té una responsabilitat molt gran, continuar o no amb el llegat de Francesc.
Durant els darrers segles, la societat va patir un procés de secularització, on la religió ha passat, de l’esfera pública a la privada. Déu ha estat expulsat de l’esfera pública, hi ha una separació entre la religió, no només cristiana, i l’Estat. Si Déu no existeix l’únic que pot fer enfora el mal és l’Estat.
L’Església catòlica era incompatible amb el projecte capitalista, per açò va sorgir la reforma protestant, on l’única religió vàlida és la de cada un, tots som sacerdots de deu. L’ètica protestant, a través de les estructures racionals modernes: la burocràcia, el capitalisme i les institucions legals, promovia la disciplina, el treball dur i l’acumulació de riquesa. El protestantisme va intentar racionalitzar la vida, fer-la tècnicament eficient per posar-la al servei del sistema capitalista.
Ara mateix estem en una fase postseglar, el procés de secularització ha estat un fracàs.
LA REFORMA PROTESTANT ha fracassat. El món no és menys religiós del que es preveia, tot el contrari. Hi ha hagut una explosió de la religiositat, per tot hi ha messies, gurús, líders espirituals…
I el papa Francesc ho va entendre perfectament, la seva intenció era una tornada al cristianisme primitiu o a l’esperit original del cristianisme. Flexibilitzar les portes de l’Església catòlica, per poder aglutinar a la quantitat més gran de fidels. Ho va dir just ser elegit, volia treure a Crist de la sagristia i posar-lo al carrer. Molta gent, jo inclòs, veia l’Església catòlica molt lligada al poder, a l’statu quo. I el catolicisme a la meva manera de veure, ha d’anar contra l’establert, ha de defensar els pobres, els exclosos. Jesús era un home perillós, el poder del moment, l’Imperi Romà, el va crucificar, va anar contra l’establert i va defensar els qui no podien fer-ho.
I els darrers temps l’Església catòlica no passava pel seu millor moment, una explosió de casos de pedofília, un rebuig frontal al col·lectiu Lgtbi. Una església amb molta pompa, molt unida al poder polític i amb un Papa molt allunyat de la realitat. En canvi, Francesc, va rompre amb açò. Va entendre perfectament, que no era la gent que havia d’anar a l’església sinó l’església a la gent. Va ser el primer Papa no europeu en 1.200 anys, proposant una perspectiva més global de l’església, era un Papa que xerrava castellà. Va impulsar el primer informe sobre els abusos sexuals dins l’església. Va criticar el capitalisme neoliberal, i va posar l’ull en el canvi climàtic. També ha canviat el to de l’església en temes com l’homosexualitat, el divorci i l’avortament, amb la seva famosa frase: «Quién soy yo para juzgar?». Va ser el primer Papa a visitar a l’Iraq, l’any 2021, i es va reunir amb el Gran Imam Al-Azhar. Ha demanat repetides vegades un alto el foc a Gaza. Cosa que ha tingut com a conseqüència la no-condolença d’Israel. Va ser el Papa dels exclosos, dels pobres dels quals no tenien veu, se’n va un dels nostres, uno di noi.
Francesc ha aconseguit la simpatia de molta gent, i ha ajudat a fer que molts tornem a recuperar la fe en l’Església catòlica com a institució clau dins la nostra societat. Francesc va ser un revolucionari i va començar una revolució dins l’església. Una revolució d’acord amb els ritmes eclesiàstics, és a dir, lenta. Francesc va posar les primeres pedres, ara és responsabilitat d’aquesta institució, si triar a algú que continuï amb el camí de Francesc o tornar a un passat més fosc. A.C.S.